Descobrir que el teu cul té vida pròpia, no deixa de ser sorprenent. I com és fa això?. Molt senzill... mirant-te als aparadors mentre camines. (tots els mortals ho fem sovint això).
Que és voluptuós, ja ho saps, no ens enganyem, fa temps que les calces que utilitzes ja no són aquelles rebufones que et quedaven tant bé i et podies permetre el luxe que fossin baixetes perquè el teu ventre pla es podia lluir perfectament. Ara després d'uns quants anys, la talla és més o menys com la de la Bridget Jones. (Probablement totes recordem aquest personatge fàcilment, és una de les pel.lícules recurs de la televisió).
O altrament dit són calces-faixa. Aquelles que sempre havies vist posades a la teva iaia, i tu en veu baixa et deies que mai arribaria el moment de posar-te aquell despropòsit.
Però vet aquí, que amb el pretext de la comoditat i sense adonar-te'n compte has anat canviant model i talla com qui dies passa anys empeny.
Que si la blonda amb molesta, que si el tanga se'm posa per dins i feina rai per fer-lo sortir. Que si els estampats florals són més propis dels 20 anys, i tu que ja ets una dona, busques alguna cosa que s'adigui més a la teva maduresa que tant t'entestes en demostrar, i per tant et decantes pels llisos neutres. I com no podia ser d'altre manera, vas sempre de negre, considerat el rei dels teus colors. Com dic jo per dins i per fora.
Les persones que m'envolten, ja proven ja, de regalar-me peces de roba de colors. Però jo sé fermament que el meu color és el del dol, i no perquè se m'hagi mort ningú (Déu no ho vulgui). Sinó perquè altra vegada el pretext de la comoditat s'imposa, i donada la facilitat amb que es combina amb les diferents tonalitats, és una aposta segura.
De vegades em plantejo i no es pas la meva intenció la de ferir ningú, que als països àrabs, aquells més radicals, jo aniria prou còmoda: ben tapada i de negre.
Però fora conyes, que ara mateix el patí no està per bromes en aquelles contrades, diré que malgrat que una mateixa se sap sabedora de la seva anatomía no arriba mai el moment de passar l'exàmen de la conformitat.
Perquè per molt que les dones que hem passat la frontera dels 40 anem del pal "jo em sento bé, qui vulgui que em miri i qui no, que s'hi foti fulles", no és mai massa el temps que podem dedicar (això quan el tenim esclar) a cuidar-nos i canviar el fons d'armari, com molts dels programes que la TV Merda ens proposa.
Així que sempre ens quedarà l'opció d'anar a la platja de nit, amb l'excusa que amb la claror de la lluna també agafa la morenor!.
Per als qui vulguin passar una bona estona gaudint d'una pel.lícula que parla de les relacions sentimentals, utilitzant el pes com a referent, us recomano Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Pel.lícula candidata als Òscars l'any de la seva estrena, 2009.
