Ja tenia raó, ja, en Joan Capri quan deia la frase: L'amor se'n va i ella es queda!. Ho recordo de petita amb certa estranyesa, ja que mons pares se'n feien un fart de riure amb les "casettes" d'aquest bon senyor, però jo no li acabava de trobar el què?. Ara les coses són diferents, ja no hi ha casettes!, i estic segura que m'hi passaria hores escoltant-lo i rient una bona estona!.
Parlo d'ell perquè d'ençà de l'altre dia, que no me'l trec del cap. Jo era al carrer esperant l'autobús, i una escena em va captivar: dos adolescents, tindrien uns 16 anys, entendrits amb prudència i vergonya, i ell li comenta a ella que té mal de gola, quan sense pensar-s'ho gens ni mica la noia li fa un petó a la campana del coll, amb una entrega de les que només es fan en aquesta època. I jo mentre els observava discretament em plantejava com canvien les coses quan ja tens uns anys i fa temps que estàs amb la mateixa parella.
Ja no se t'acudeix ni comentar-li: què et fa mal?, perquè saps que amb una mica de sort obtindràs un "ah" sense cap implicació, ni una mirada mentre en pronuncia l'exclamació.
I et conformes a dir-t'ho a tu mateixa en veu alta, com si parlessis amb una presència oculta de la casa, mentre et busques el paracetamol! Minuts més tard em fixo amb un home que passa dels 40, tot arregladet, ben vestit, amb un preciós ram de flors i una bossa de regal no gaire discreta. I vaig sentir enveja de qui rebria tals obsequis. Em vaig imaginar una escena d'allò més romàntica, vaig projectar les seqüències d'ell arribant a casa, mentre la dona a la cuina aliena a la sorpresa, més tard és delitava sentint-se estimada. Però al cap d'una estona, hi va sortir una núvia amb el ram que aquell home li devia entregar com fan la majoria dels padrins de casament. Efectivament la calor m'afecta! I l'edat també!. Per sort l'autobús va arribar i vaig deixar d'el·locubrar, tot i que mentre hi pujava veia com el meu romanticisme es quedava a la parada, i amb el primer sotrac vaig haver de retornar a la meva jornada maternal, intentant evitar que la cadireta de passeig del meu fill petit s'estavellés contra un dels usuaris, perquè això sí que ho tenim, tanta normativa i tant de civisme em fan petar de riure, tot i que confesso que aquest dia m'hagués posat a plorar per la pressió que exercia el conductor amb la seva actitud de no posar en marxa el vehicle si jo no plegava el cotxet. I vet aquí que per complicar les coses, no me'n vaig sortir.
Vaig suar la cansalada de tant patollar!, fins que amb l'ajuda d'uns bons samaritans ho vaig aconseguir. Ara de la travessia que vaig haver de fer fins a pagar el ticket, ja en parlarem un altre dia. Perquè que és estiu i la gent va a la platja ho sé. Però que per manca de servei ens facin anar enllaunats i marats fins al capdavall, d'això no en diu res la normativa.
Potser que ens deixem de pantoflades i anem per feina.
