Divines vacances!

I ja hi tornem a ser.

S'han acabat les tan esperades vacances de setmana santa, i una es planteja... realment han estat vacances? Serà que sí, si tenim en compte que no hem hagut d'anar amb horaris escolars, però per la resta a mi que em perdonin, però la meva vida ha continuat sent el que era, un deixo d'estar aquí per estar allí. I això que comporta realment?, bé doncs que les tasques rutinàries les continues fent, però en un altre espai. Ja marxes procurant deixar-ho tot recollit i net per allò que si t'entren com a mínim, que els lladres no puguin dir que la casa era bruta! I quan arribes al lloc on suposadament gaudiràs d'un temps on et podràs rascar la part del cos que et faci més ràbia, amb el rotllo que està ple de pols pel temps que ha estat tancat, et dediques a netejar i condicionar-ho tot per tal que l'estança aquests dies sigui el més agradable per a tots, conscient que amb la canalla no et durarà bé ni els 10 minuts posteriors als que hagis finalitzat les tasques.

I jo, que darrerament crec que hauria de fer un curset de gestió del temps, encara no prou enfeinada he decidit treure el bolquer al meu fill petit, que ja sé que era hora, però que voleu que us digui, a una certa edat hi ha coses que fan molta mandra. Però el cas és que el xiquet ho ha agafat amb ganes, tal és així que els dos primers dies no ens hem mogut pràcticament de la comuna. I ha estat un joc divertidíssim segurament per ell anar corrents des de qualsevol cambra del pis al lavabo, tot teatralitzant la situació. Jo entre tantes corredisses he acabat amb un esquinçament al peu. S'ha de ser del gènere, però ja us podeu imaginar que el control d'esfínters ha estat una novetat enmig de tanta monotonia.

I vet aquí que després de l'empatx corresponent de mones (això en cas que hàgiu aconseguit posar-vos d'acord amb els padrins i les padrines per tal d'aconseguir aquests pastissos tan tradicionals en aquestes dates) i havent tornat a la quotidianitat de casa, m'assec a treballar a l'estudi i amb el silenci trencat per la respiració dels qui ja dormen, prenc consciència de la relativitat del temps.

* El vídeo de l'inici de la pàgina és un trosset d'una pel·lícula titulada Shirley Valentine. Per a qui vulgui veure que les dones generalment (ja sabem que hi ha excepcions) sempre hem fet el mateix, tot i que  us recomano que la veieu tota sencera.

Presentacions i Emocions!

L'aventura de fer alguna cosa que pot arribar a la gent sempre és emocionant. Si més no, és com ha estat la meva col·laboració en el còmic d'Olga Resina Pelfort, Sergio Pérez Moya, i una servidora, editat per Ooso Còmics.

Després de compartir nits de vetlla amb ells, mitjançant les xarxes socials i treballant a hores intempestives, hem presentat el Supercatalà. Diari d'un català indignat.
No cal dir que el títol per si sol dóna pistes més que evidents de què va aquesta novel·la gràfica. Però per si algú encara no ho té clar, diré que és un noi de vida normal i corrent, que tot i amb una carrera (estroncada perquè actualment la investigació és per als governants l'últim cagalló de la tira) s'aficiona als còmics per tal de donar sortida als seus artefactes robòtics, i ell mateix fart de la situació socio-econòmica que estem patint, acabarà convertint-se en un superheroi, protagonitzant la primera de les seves aventures, fent de la indignació l'acció, en aquest cas contra el poder financer.
I fins aquí el resum d'aquesta primera història del nostre personatge, que esperem que n'esdevinguin una rere l'altre, amb més temes pendents de resoldre, que no cal dir que en tenim per parar un carro!

I vet aquí que hem començat a fer les corresponents presentacions i clar, jo que des que he passat la frontera dels quaranta tinc les emocions a flor de pell, confesso que he patit nervis, il·lusió i alegria entre d'altres en aquests actes. Bé fins que han aparegut els meus fills, que tot i estar molt disposats a gaudir del moment i sentir-se orgullosos de la seva mare, han dit prou en el moment menys oportú.

Tal com l'últim dia, que mentre el periodista Xavier Grasset ens apadrinava l'acte amb un exquisit savoir faire, el més petit s'atansava a la taula on estàvem tots asseguts i no se li acut altra cosa que cridar: "mama que has vist quin caragolet he trobat a la terrassa?". Jo que per despistar no li vaig donar contesta l'única cosa que vaig aconseguir va ser fer-lo cridar més alt, repetint la mateixa pregunta fins que son pare es va adonar de la situació i el va venir a buscar. I no només això sinó que en acabar quan la gent demanava la seva dedicatòria ja em veieu escrivint amb una mà, mentre amb l'altre aguantava les bestioles que sense miraments acaparaven l'atenció dels assistents. Així queda palès que de vegades no cal muntar cap circ perquè t'en sortint els nans. 

Jo per si de cas ja m'emporto la carpa!.