Objectes perduts no identificats!

És cert que a mi no m'han clavat literalment un ganivet per l'espatlla, com també és cert que metafòricament me'n deuen haver clavat uns quants. 
El cas és que l'altre dia a mitjanit, em vaig despertar amb molèsties a l'espatlla, quan de sobte en treure'm la samarreta de dormir, me n'adono que hi porto enganxada una piruleta. La meva reacció automàticament va ser d'alleugeriment, però per altra banda de fàstic.
A veure anem a pams, que et surtin mitjons alhora de fer el llit és una cosa que pot passar i en el llit dels nens fins i tot freqüent, però clar que et trobis objectes perduts com el que em va sortir a mi, ja comença a fer-me dubtar de la meva capacitat organitzativa amb les criatures. Ben mirat sí que havien estat jugant al meu quarto, però d'aquí a mig menjar-se les gominoles al meu llit hi ha una gran diferència. D'ençà de l'altre dia que ara ja tremolo quan m'haig d'enllitar per por al què hi trobaré.
Però la pregunta real és, quan temps em queda d'haver d'anar darrere dels meus fills, recollint-lis tot el que ells van deixant, a mesura que van passant per totes les cambres de casa nostra?
Que si arriben i les sabates volen pel menjador, que si dinen i les molles que cauen a terra allí es queden, que si la pell del plàtan la deixen damunt la taula (no sé si es pensen que ara em dedico a pintar natura morta?). I de coses en tenim per parar un carro!. Per sort he aconseguit que el pipí el facin al forat on toca i després abaixin la tapa del WC, cosa que agraeixo, ja que quan vaig de vegades a algunes cases i em trobo que la deixen oberta i ben aixecada com si allò s'hi hagués de ventilar, confesso que em fa una mica d'angunieta. I consti que no sóc cap obsessa de la neteja però m'agrada tenir i mantenir un cert ordre que fa que la convivència sigui més portable i suportable entre tots nosaltres. Però darrerament amb el meu fill gran especialment, lliuro una batalla diària i esgotadora per fer-li entendre que ja no per egoisme meu, sinó que si m'ajuda amb les seves coses, potser li podré dedicar més temps, en comptes d'estar amunt i avall del pis endreçant les engrunes deixades per la Fada, de Charles Nodier, segons explica al seu llibre. Només el consol de creure que és la preadolescència el que el fa ser més norriet, em fa tenir l'esperança d'un repte que amb el temps aconseguirem. Val a dir però que ara a canvi de jugar una estona amb l'ordinador es fa càrrec de la seva habitació. Espai que comparteix amb el petit, que pel contrari per tal d'endreçar-ho tot és capaç de deixar els superherois dormint a la nevera. Ja és ben cert, això que es diu que cada fill és un món per molt que hagin sortit dels mateixos pares.

MARES!

Sé que ja ha passat, però no vull deixar de parlar de la celebració del Dia de la Mare.

Què se suposa què celebrem? Que som mares. 

I això ja és motiu perquè una mena d'imant ens uneixi sota una mateixa condició. I d'aquesta manera ens fem costat totes, conegudes i desconegudes, properes i llunyanes.
Amb la primera llum del dia, ja comences a rebre tota classe de felicitacions: divertides, gràfiques i aquelles tendres que de llargues mai s'acaben, i que depenent del ball d'hormones que tinguis en el moment de rebre-les et fan fins i tot tenir ganes de plorar.

Perquè en el fons tots aquests missatges no deixen de ser un reconeixement a una tasca que mai de la vida, es podrà valorar en tota la seva dimensió.
És cert que nosaltres en podem ser conscients, però no ens enganyem, la majoria de les nostres parelles, amb el pretext de ser un desig per la crida de la maternitat, no consciencien que de vegades pot arribar a ser més dur aquest treball, que molts dels que realitzen ells fora de casa.
Així doncs he volgut fer la meva aportació personal amb un seguit de frases donades per situacions que sorgeixen al llarg de la nostra infinita jornada laboral. Que de ben segur, alguna de vosaltres compartirà.

Qui fa dormir els nens?, qui escolta la seva respiració mentre dormen?, qui s'aixeca quan tenen malsons?, qui els prepara la roba per demà?, qui els desperta amb tendresa cada matí?, qui els hi dóna l'esmorzar?, qui revisa les motxilles?, qui els porta a escola?, qui els recull?, qui insisteix que es posin els abrics quan fa fred?, qui segueix la rutina i els horaris?, qui prepara els aniversaris?, qui es preocupa dels regals?, qui ha sortit per comprar-se roba i ha tornat a casa només amb roba per ells?, qui canta amb veu baixa les cançons del festival de nadal?, qui repassa els exàmens?...... Qui sap quan estan malalts amb una simple mirada?, i quan estan tristos?, qui sap de qui s'enamoren?, i qui els hi ha trencat el cor?, qui sap el que els fa fràgils?, qui faria sempre d'escut per ells?, qui sap els seus desitjos?, i les seves pors?, qui sap els seus somnis? I així em vénen mils de preguntes al cap, però totes amb una sola resposta: LA MARE.

Des que saps que estàs embarassada ja pateixes perquè tot vagi bé, perquè la criatura arribi a terme, perquè no hi hagi complicacions el dia del part. I des del dia que neixen saps que l'aventura acaba de començar, i any rere any desitges que no s'acabi perquè en el fons sents que qui ha donat sentit a la teva vida són els teus fills. I tu, només tu, voldràs posar el punt final de la teva història, esperant tenir prou edat per a saber que ells comprendran que has acabat un cicle, però que el seu ha de continuar.

Perquè cada dia, és el dia de la mare. A totes FELICITATS.