Fa uns dies em va venir el desig de revisionar una pel·lícula que porta per títol Soylent Green, aquí anomenada Cuando el Destino Nos Alcance. Interpretada per un seguit d'actors dels bons, dels d'abans, els de sempre. Charlton Heston, Edward G. Robinson, etc... Amb això no vull dir que els d'ara no ho siguin, però potser per enyorances i records de joventut sempre he sentit especial admiració pels primers, sobretot val a dir, perquè les veus que els han doblat tenien personalitat pròpia.
Doncs el cas és que recordava que era una d'aquestes històries que no em va deixar indiferent, i haig de confirmar que tot i que estèticament ha quedat endarrerida, no m'ha defraudat. Aquest llargmetratge estrenat l'any 1973 intenta reflectir com serà el futur l'any 2022. Probablement pel director Richard Fleisher, deuria ser tota una odissea fer un acte tant costós d'imaginació, però ara a només vuit anys per arribar a la data assenyalada, penso que ben poc en sabien o sabíem aleshores de com seria aquesta època.
La qüestió és que els encerts de la pel.lícula són que la gent tindrem pocs recursos, en aquell cas s'extrema fins al punt que la gent s'alimenta de productes artificials, que al final són una sorpresa per al protagoniste quan descobreix que estan fets amb cossos humans sense vida. Vull dir dels morts clar!. I aquell qui té la sort de poder fer-se amb un tomàquet, una patata o fins i tot un bon tros de bistec, ha de pagar-ho ben car, i anar d'estraperlista. Les condicions de vida d'aquella societat distòpica són terribles, però no pas gaire diferents a les que tenim ara. I el que em va cridar l'atenció és el tractament que reben les dones, les que no formen part dels marginals, i ni estan casades ni són mares de família i que pertanyen a una classe social més elevada. Perquè passen a ocupar pisos buits, formant part del mobiliari d'aquest, tal és així que se les anomena Moble. Sí, sí, i la seva missió es acontentar al llogater que entra a l'habitatge, tot preparant-li el menjar, les reunions socials, o el que sigui, deixant al seu caprici el dret de follar-se-la quan li vingui de gust. Bé, No sé pas quin tipus de trauma deuria tenir aquest director amb les dones de la seva vida (si és que en va tenir cap) per mostrar la figura femenina d'aquesta manera, però el cas és que mirant la pel·lícula fredament, malauradament ens acosta bastant a la nostra realitat.
No sóc tremendista però cada cop més me n'adono que el futur per molt color verd que alguns hi vulguin posar, no deixo de veure'l negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada