Un pessic d'avui, un dia qualsevol!

De vegades abans de fer una trucada ja saps què et respondrà l’interlocutor, i com continuarà el diàleg, però tot i així necessites escoltar-ho i confirmar en veu alta el que tu ja fa estona que saps. Avui és un d’aquells dies. Mentre tancava la botiga anava reproduint la conversa. «Ostres que bé, però vols dir, ja ho tens ben lligat?, n’estàs segura? ho veus?, me n’alegro, clar que sí dona.....» un cop corroborat el què ja m’havia imaginat m’he disposat a anar cap a casa caminant, amb pas ferm però sense pressa, una veu de l’interior m’ha recordat que avui els nens dinen al menjador. "Tinc temps. Temps d’arribar a casa, preparar-me el dinar i poder menjar sense englotir-me els aliments com faig de costum. Temps de poder seure al sofà prenent el cafè després de dinar. Temps d'arreglar-me i anar cap a l’escola amb calma". I tot d’una quan he posat la clau al pany, m’he recordat que avui ja tenen jornada intensiva, sí que dinen a l’escola però surten abans. Òstia! Ja hi som, són les 14,45 i els haig de recollir a les 15 h. No sé quin carai de dinar em puc preparar amb només un quart d’hora, i menys encara què podré assaborir en qüestió de segons. M’oblido d’alimentar-me, i directament intento arreglar-me els cabells com puc, no disposo de gaire temps per passar-m’hi la planxa, i la veritat per anar a on vaig potser no val la pena que ara m’estressi pensant en això. Tot plegat serà entrar i sortir. I amb la il·lusió que els fa que els reculli d’hora..... 

Tant es val, ni em pentino ni m’arreglo, no tinc cap compromís. 

Quan arribo a l’escola, veig de lluny un pare que perquè no dir-ho és d’aquests que estan per mirar-se'ls, i  n’hi ha ben pocs així, podríem dir que comptats amb els dits, i ves per on, els nostres fills es coneixen. Ja m’ha agafat l’atac d’inseguretat, quina pinta dec fer?, vols dir que em saludarà? Amb una mica de sort, ni s'adonarà que sóc jo i passarà de llarg.! Però no, no és així, ens topem frontalment i mentre jo camino airosa amb caire despistat, ell sap molt bé qui sóc, i em mira fixament i em saluda. Caguntot! i jo que desfermant seguretat he fet com si vingués d’una photocoll amb milers de periodistes, li he tornat la salutació amb un somriure i m’he endinsat literalment a la classe del meu fill petit, amagant-me d’aquest bon senyor fent veure que mirava les noves decoracions primaverals fetes pels petits artistes. Què penós tot plegat! Ho sé, en sóc conscient, passen els anys i les neurones que abans anaven a la velocitat de la llum i sabien què havien de fer a cada moment, ara sembla que perden el temps decidint a quina li toca moure fitxa!

Però siguem sincers a tots ens passa que en algun moment del dia, estem més pendents dels altres que de nosaltres mateixos, un gran defecte humà el voler agradar!.

EL COMIAT!

És un fet, ja ha marxat!. Feia mesos que ho havíem parlat i ho sabíem però el temps sempre és tan relatiu....

A mesura que s'anava acostant el dia els nervis afloraven per moments. Jo abans d'ahir em vaig llevar a les 5h i ja no vaig poder tornar a dormir més, neguitejada, donant-li voltes al cap. Preocupada per què no dir-ho?. Amoïnada. Però sense voler expressar-ho. Ja em vaig fer tot tipus de cabòries tota sola. No el volia fer partícip dels meus sentiments. Per ell ha de ser una experiència única, divertida, positiva i els meus neguits no l'haguessin ajudat gaire. Així que no he manifestat les meves pors en veu alta. 

Ahir a la tarda ens vam dedicar a preparar-ho tot. Jo li explicava curosament què i a quina part de la motxilla desava cada cosa. No sé si em parava gaire atenció la veritat, tot i que semblava ben implicat amb la situació. A la nit, la cantarella que els nostres pares ens han dit tants cops i que ara ens tocava dir a nosaltres: ara ben d'hora a dormir que demà no t'aixecaràs.... 

Avui al matí ha estat una explosió d'energia: llevar-se, dutxar-se, vestir-se i esmorzar, tot al seu temps, per tal de no fer tard a l'escola. Son germà petit, també li seguia el ritme, sense comprendre amb tota la seva dimensió què vol dir marxar de colònies. I jo no li he volgut donar gaires explicacions, he pensat que millor aniríem fent sobre la marxa. No fos cas que li agafés una arrancada sentimental i l'envaís la tristor de la separació.

Així que a dos quarts de deu del matí, hem vist com marxava l'autocar. Moments abans ens hem llençat petons, somriures, i ganyotes provocades pels nervis de dir-nos adéu. Per molt que ens pensem que hi estem preparats, és mentida, mai és suficient!. És curiós però com els pares vivim el moment de la separació, uns resten en silenci i pràcticament immòbils, els altres parlen i de tant en tant miren al fill o a la filla d'esquitllentes, altres es desfan llençant petons contra el vidre de l'autocar, n'hi ha que fins i tot pugen dalt amb qualsevol excusa, per assegurar-se que el nen o nena està bé. Però tots absolutament tots estem enganxats al costat del vehicle, fet que demostra que tot i amb el propi tarannà, patim d'una o altra manera els comiats. Vaja que no ens és indiferent!

I ara després de tantes hores, el començo a enyorar. I em vénen al cap les seves paraules entendridores "no sé si podré estar tres dies sense veure't". Ve't aquí l'escola de la vida, i ve't aquí un missatge senzill però que ho explica tot. Jo sé la resposta, la meva, però un cop més me l'he reservada per a mi. 

Un llarg silenci

Mesos i mesos de silenci, el meu cor enyora escriure, el meu cap ho té present, però la realitat és que compaginar feina fora i dins de casa és més difícil de què em pensava. Des que vaig tornar al món laboral (remunerat) que he quedat absorbida per aquest. Treballar de cara al públic té coses molt positives, el tracte amb la gent, la recompensa dels qui et feliciten per la teva feina, i sobretot el plaer de veure que cada dia, dipositen un granet més de confiança en tu, perquè saben que els escoltes, que pots arribar a entendre'ls, que pots compartir informació sense donar-la a altri. I això és la mare dels ous! Saber que no estem sols.

En un moment on les tecnologies pràcticament ens guanyen la partida, continuem sent individus, i com sempre ha estat en la història de la humanitat, necessitem formar part d'un grup. Compartir angoixes i emocions ajuda més a subsistir, no importa l'edat, ni el sexe, ni la ideologia, senzillament volem parlar, que algú ens pari atenció. I això és el que em passa a mi. M'agrada escoltar, i interactuar, tractar-los com a persones amb nom i cognoms, no només són clients que entren i surten anònimament. I això amb tot aquest temps m'ha tingut ocupada gairebé en la totalitat del meu cervell. He arribat a ser com una esponja (i no com aquell fardell del Bob).

Aquesta ha estat l'altra cara de la moneda, capficar-me massa per situacions que jo no podia resoldre, sempre he estat tan entregada!.Però ara amb aquest temps passat, estic començant a controlar els excessos d'empatia, i a mirar-m'ho des del raonament, sense deixar la gent de banda. Per això espero tornar a tenir temps per poder escriure, un dels hobbies que més satisfacció em proporciona.

Fins aviat!.