Mesos i mesos de silenci, el meu cor enyora escriure, el meu cap ho té present, però la realitat és que compaginar feina fora i dins de casa és més difícil de què em pensava. Des que vaig tornar al món laboral (remunerat) que he quedat absorbida per aquest. Treballar de cara al públic té coses molt positives, el tracte amb la gent, la recompensa dels qui et feliciten per la teva feina, i sobretot el plaer de veure que cada dia, dipositen un granet més de confiança en tu, perquè saben que els escoltes, que pots arribar a entendre'ls, que pots compartir informació sense donar-la a altri. I això és la mare dels ous! Saber que no estem sols.
En un moment on les tecnologies pràcticament ens guanyen la partida, continuem sent individus, i com sempre ha estat en la història de la humanitat, necessitem formar part d'un grup. Compartir angoixes i emocions ajuda més a subsistir, no importa l'edat, ni el sexe, ni la ideologia, senzillament volem parlar, que algú ens pari atenció. I això és el que em passa a mi. M'agrada escoltar, i interactuar, tractar-los com a persones amb nom i cognoms, no només són clients que entren i surten anònimament. I això amb tot aquest temps m'ha tingut ocupada gairebé en la totalitat del meu cervell. He arribat a ser com una esponja (i no com aquell fardell del Bob).
Aquesta ha estat l'altra cara de la moneda, capficar-me massa per situacions que jo no podia resoldre, sempre he estat tan entregada!.Però ara amb aquest temps passat, estic començant a controlar els excessos d'empatia, i a mirar-m'ho des del raonament, sense deixar la gent de banda. Per això espero tornar a tenir temps per poder escriure, un dels hobbies que més satisfacció em proporciona.
Fins aviat!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada