És un fet, ja ha marxat!. Feia mesos que ho havíem parlat i ho sabíem però el temps sempre és tan relatiu....
A mesura que s'anava acostant el dia els nervis afloraven per moments. Jo abans d'ahir em vaig llevar a les 5h i ja no vaig poder tornar a dormir més, neguitejada, donant-li voltes al cap. Preocupada per què no dir-ho?. Amoïnada. Però sense voler expressar-ho. Ja em vaig fer tot tipus de cabòries tota sola. No el volia fer partícip dels meus sentiments. Per ell ha de ser una experiència única, divertida, positiva i els meus neguits no l'haguessin ajudat gaire. Així que no he manifestat les meves pors en veu alta.
Ahir a la tarda ens vam dedicar a preparar-ho tot. Jo li explicava curosament què i a quina part de la motxilla desava cada cosa. No sé si em parava gaire atenció la veritat, tot i que semblava ben implicat amb la situació. A la nit, la cantarella que els nostres pares ens han dit tants cops i que ara ens tocava dir a nosaltres: ara ben d'hora a dormir que demà no t'aixecaràs....
Avui al matí ha estat una explosió d'energia: llevar-se, dutxar-se, vestir-se i esmorzar, tot al seu temps, per tal de no fer tard a l'escola. Son germà petit, també li seguia el ritme, sense comprendre amb tota la seva dimensió què vol dir marxar de colònies. I jo no li he volgut donar gaires explicacions, he pensat que millor aniríem fent sobre la marxa. No fos cas que li agafés una arrancada sentimental i l'envaís la tristor de la separació.
Així que a dos quarts de deu del matí, hem vist com marxava l'autocar. Moments abans ens hem llençat petons, somriures, i ganyotes provocades pels nervis de dir-nos adéu. Per molt que ens pensem que hi estem preparats, és mentida, mai és suficient!. És curiós però com els pares vivim el moment de la separació, uns resten en silenci i pràcticament immòbils, els altres parlen i de tant en tant miren al fill o a la filla d'esquitllentes, altres es desfan llençant petons contra el vidre de l'autocar, n'hi ha que fins i tot pugen dalt amb qualsevol excusa, per assegurar-se que el nen o nena està bé. Però tots absolutament tots estem enganxats al costat del vehicle, fet que demostra que tot i amb el propi tarannà, patim d'una o altra manera els comiats. Vaja que no ens és indiferent!
I ara després de tantes hores, el començo a enyorar. I em vénen al cap les seves paraules entendridores "no sé si podré estar tres dies sense veure't". Ve't aquí l'escola de la vida, i ve't aquí un missatge senzill però que ho explica tot. Jo sé la resposta, la meva, però un cop més me l'he reservada per a mi.
