La imbecilitat humana!

"Disfruta el dia hasta que un imbécil te lo arruine"
Woody Allen. Saturday  -July 21, 2012.

Això que t'aparquin una caravana sota de casa teva és un fet llastimós. 

A mi em va passar ja fa dos dies. Jo estava a la cuina rentant plats (allí és on la majoria de les dones, bé potser no totes, passem bona part del dia) i veig aparcar-se una d'aquestes rulots sota de la meva finestra, i és clar no m'ho podia creure. Tal és així que vaig sortir al balcó per confirmar que no era cap visió, ja se sap que una quan realitza aquestes tasques tan gratificants, per fer-la més delitosa deixa anar la seva imaginació. Peró allí estava, ben blanca, ben grossa, d'aquestes que et deixen clar que els seus viatgers són de tenir fums. Ben alta, si hagués escopit un esput (vaig haver de contindrem l'impuls, tot s'ha de dir), probablement els hi hagués embrutat la taula. 
I clar penses: aquesta gent és idiota o té la pell gruixuda?. 
Jo després de donar-hi voltes he optat per les dues opcions juntes. 
Com pot ser una cosa així?. Què coi hi tenen al cap?.  
A mi que em perdonin però això de normal en té ben poc. Tot i que no vol dir que no sigui freqüent, ja que aquest fet no és aïllat i pot ser extensiu a moltes altres situacions. A casa estem convençuts, cada cop més, que ha nascut una nova era: la de la imbecilitat humana!, francament encara no l'he descobert entre el món animal. 

Així doncs aquest nou corrent el podem trobar per exemple anant al cinema, tu vas tranquil·lament, i ja busques una sessió on no hi trobes gaire públic, quan entres dins la sala només hi ha dues persones, més tu, en total sumeu tres. Aleshores quan s'apaguen els llums n'entra una de nova i què fa? doncs enlloc d'asseure's en qualsevol de les butaques buides, que n'hi ha per donar i vendre, o s'asseu al teu davant o ho fa just al costat. Però que coi és això? .

No us ha passat mai que heu anat a la platja o la piscina i després d'haver triat estratègicament el lloc on posar-vos, més que res per allò que el nens que juguen a pilota no te la fotin pel cap, quan et gires per torrar-te l'esquena te n'adones que els que han arribat després que tu, se t'han posicionat damunt del cap, i a la que te'n descuides ja els hi estàs ensumant els peus?. Però que coi és això? em torno a preguntar.

El mateix passa als restaurants, ja m'he revelat sempre contra els cambrers que et fan asseure gairebé amb els comensals del costat per tenir la feina més fàcil i així estalviar-se metres, però que ara la gent ja ho faci per sí sola!. Però que coi és això? altra cop.  I el súmmum ve quan et trobes al banc de la plaça i o bé per l'ombra, si fa calor, o bé pel sol, si fa fred, la qüestió és que se t'arrambin als costats quedant tu com el pernil de qualsevol entrepà. 

I dit això, arribem a la conclusió que o la gent se sent sola i per això se'ns enganxen, o sigui com sigui, qualsevol pel·lícula de zombis tant de moda ara, està basada en fets tan reals com els que he exposat abans.

Dinars familiars!

                                                               Foto: Amílcar Moretti


Aquest costum que tenim les dones d'asseure'ns a la cadira que està més aprop de la cuina, i que fem a tots els àpats, és un greu error que paguem més tard. D'acord que en tenim tendència, però actuar així fins i tot en els dinars familiars és un delicte. Mentres tothom està acabant les postres, tu encara has de començar el primer plat: que si al menjar li falta sal, i tu t'aixeques. Que si ara a part d'aigüa, vi, gasosa hi falta la coca-cola, i tu t'aixeques. Que si als petits els hi caigut la meitat del menjar per terra, i s'ha d'escombrar abans que no ho trepitgi tothom, i tu t'aixeques. Que si fas curt de pa, i tu t'aixeques, i així podríem estar hores i hores i al final s'acabaria ajuntant el dinar amb el sopar, i aquest amb l'esmorzar! 

I de sobte et trobes gairebé sola a taula, amb la forquilla a la boca, ordenant-li a aquesta que has de menjar, tot i que ja has perdut la gana. 

Però la cosa no s'acaba aquí, quan ja abandones tota idea d'alimentar-te, comences a desparar la taula i aleshores descobreixes que les persones que fins fa una estona eren amb tu al menjador, ara no saps per quins set sous estan escampades pel pis, fent no sé què, i evidenciant que allí hi viuen descendents d'Atil·la!. Perquè si normalment tens la casa recollida, aquest dia per a o per b no has tingut temps d'acabar d'endreçar-ho tot. 

I tu amb un gest desesperat fas una crida al·ludint que és l'hora del cafè, amb l'esperança que hom torni a taula i deixin d'ensorrar el que queda de les habitacions. I mentre uns s'asseuen amb el café, copa i puro, tu corres com una gasela cap a la cuina a rentar els plats, no fos cas que vingui la tieta i t'exposi una tesina sobre com netejar la cuina, perquè és veu que la teva manera de fer no és la correcta. Això cas que no et trobis la sogra espiant-te des de la porta, sense dir res i observant tots els teus moviments com si després n'hagués de passar l'informe al CESID.

I vet aquí els dinars familiars! que acaben deixant-te esgotada i amb un pis que es podría declarar com a zona cero.

Visca els restaurants!!!.

Claus i caganera!

                                              El Guateque. 1968.  Peter Sellers.

                
                          Aquí teniu una de les millors escenes cinematogràfiques relacionades amb el vàter.

Estar mitja hora a l'entrada del pis buscant les claus per sortir al carrer, perquè el meu fill petit me les ha amagat, ha tret el pitjor de mi. En uns minuts he passat de buscar enèrgicament fins i tot aixecant els sofàs com si res, fins a rendir-me pensant que estava segrestada a casa meva, pels meus propis.

Mentres li demanava al marrec (per no dir-li alguna altra cosa més forta) que em digués on eren, m'ha fet seguir-lo fins a la cambra de bany, i allí ajupida a gatzonetes he mirat per tots els prestatgets, passant per la banyera, i acabant al WC, lloc on darrerament han aparegut, alguns objectes perduts. Sí, sí no tots de cop, es clar, però ara imagineu-vos que us esteu pixant o fent alguna altra cosa més grossa i quan obriu la tapa de la bescambra, de sobte et veus allí flotant un catàleg de pel·lícules, o una joguina, o el xumet o el rotlle de paper amb el que normalment ens eixuguem les parts nobles, que pel que m'han dit els pares amb qui ho he comentat és un dels útils que s'hi pot trobar més freqüentment. 

I aquesta situació que ja es prou deplorable, ha anat acompanyada d'algunes frases magistrals que últimament em dedica el meu fill gran, que cada cop més em fa pensar que està patint d'una incipient, però no per això mensypreuada, pre-adolescència que ja despunta maneres, aquesta n'és una: Mama fas olor a cotxe i jo.... això què vol dir? que la pell a part de tenir-la seca sembla una tapisseria? o que el meu paner m'olora a pneumàtic? o que la meva essència és fresca com l'aire condicionat?. Bé no ho he aclarit, jo només sé que després d'haver-me perfumat amb el body-spray de cítrics, he començat a suar quan m'he vist sense poder-me'n anar del domicili.

I de sobte quan ho donava tot per perdut, han aparegut les claus al rebedor de casa, sota d'una jaqueta. Aleshores què hem fet? una gimcana? un circuit pel pis per acabar on érem al començament?. 

Ja ho dic jo que les coses no tenen ni cap ni peus! però almenys hem pogut sortir, sóc lliure!!!.

Ara només em falta canviar d'aroma body, ja que el cotxe ens haurà de durar uns quants anys!. 

Atenció:

Us deixo diversos sinònims de WC, alguns dels quals ens son totalment desconeguts: COMUNA, és cert el compartim molta gent, SECRETA, el meu fill això no ho sap, sinó no ho deixaria allí, PRIVADA,  potser es pensa que només és per ell, NECESSÀRIA, efectivament, CAGADORA, és una bona definició del que hi podem fer de bon matí, BASSA, depèn de la quantitat de líquid que hi avoquem,  LLOC EXCUSAT, d'acord, si no vols veure ningú és ideal com a pretext.

Cinema, realitat o ficció?

Aquests últims dies han estat de pel·lícula, i no ho dic metafòricament, es perquè vam anar al cinema a veure Els Barrufets 2, una patatada infantil, tot i que els nens surten encantats de la vida, només faltaria!. Entre el preu de l'entrada, (nosaltres ara ja l'hem de multiplicar per 4) les crispetes, (una i a compartir) i l'aigua, (l'ampolla petita, que ja en tenim prou) una ja no li veu la punta a les coses. Però esclar no puc ser gaire determinant, ja que 2 anys i mig sense anar al cinema, fan que perdi l'objectivitat, i per tant que sigui més difícil complaure'm. 

Però l'experiència ens va permetre fer l'estrena al cine del nostre fill petit, que la cara que va posar quan va veure aquell pantallot, va ser tot un poema. Sols per això l'experiència va valdre la pena.

Ahir però canviant totalment de registre, vaig veure Los Juegos del Hambre, de la qual n'havia sentit a parlar, però com que les novel·les anaven destinades a un públic adolescent, no hi havia parat atenció fins que me la van recomanar. I la veritat és que he descobert una excel·lent història, molt actual pels temps que estem vivint. 

Al primer quart d'hora ja em brotaven les llàgrimes a dojo, no és d'estranyar... pensar que avui dia, socialment parlant, la distància entre rics i pobres es cada cop més gran, comptant que tenim un atur d'un 26,8%,  amb un alt percentatge de famílies en risc i dins de l'exclusió social, i amb tant de cara dura, dirigint la societat , una es veu corrent pel bosc, com fa la protagonista de la peli, primer per alimentar-se i després per evitar ser aniquilada. 

La similitud i la diferència entre el llargmetratge i la nostra situació com a país, és que aquí també han creat una nova classe social, però havent eliminat pràcticament la mitja, enlloc de dues en tenim tres: Rics, Polítics i Pobres. Per cert que la segona recorda El Rostro Impenetrable pel·lícula dirigida i interpretada magistralment per Marlon Brando, un lladre de poca monta, que malgrat totes les adversitats que li esdevenen es manté insensible, per tal d'aconseguir el seu objectiu. Un western de traïcions i venjança que evoca perfectament les punyalades traperes que es confereixen aquests curts de llengua però llargs d'ungles, que hi ha dins dels penosos partits polítics que tenim. Encara ho fessin amb l'elegància i el savoir faire de l'actor, mira com més cosins més endins, però no aquí te la foten sense vaselina, ni mantega, com feia l'anomenat, a l'Últim Tango a Paris. I si t'agrada bé i si no també, perquè aquests personatges (els reals amb refereixo) coneixedors de la manca de maniobra que tenim els ciutadans fan i desfan com els hi rota, i ens fan passar per les baquetes.

Així que o ens posem les piles conjuntament i fem caure "El capitolio" o sinó acabarem com els protagonistes de la ficció,  visquen en districtes sense serveis, ratllant la indigència i matan-nos els uns als altres a plaer dels dirigents que estableixen les regles del joc.

Per cert, parlant d'hambruna, em vaig a fotre un sant esmorzar a la salut del nostre President, que un cop més i amb el seu gran sentit de l'humor va respondre-li al Síndic de greuges, que els nens catalans no passen gana, au fote't!.

I dit això  no sé si he estat oportuna, però no he aguantat més i m'he desofegat, que millor fer-ho escrivint perquè últimament amb les notícies que ens arriben, l'única cosa que em ve de gust és pintar-me la cara d'excombatent i sortir poseïda a repartir-ne a tort i a dret!.

Aquí us deixo l'enllaç al trailer de la pel·lícula  http://www.youtube.com/watch?v=V6qe8BiQYOI

Sortir al carrer amb les espases de fusta que vam comprar als nens, denota en els pares un baix coeficient intel·lectual, però a fí d'estalviar-nos que s'allargui la discussió encetada pels brivalls, abans de sortir de casa, estem disposats a fer el que sigui, per tal que no s'ho repensin i empitjorin les coses emportant-se'n les làsers d'Star-Wars. Perquè si estiguéssim convidats a una festa de disfresses, o hi hagués una celebració amb motiu de la pel·lícula (tot i que això només passa a Hollywood) o si m'apures a una festa de frikis al poble, jo seria la primera en deixar-los-hi portar, i fins i tot estaria disposada a vestir-me de Darth Wader, on nomès em caldria la vestimenta perquè la respiració la porto incorporada des que em vaig refredar!. 

Però com que no és el cas, l'única cosa que pot passar és que o bé un fill li buidi un ull a l' altre, tot lluitant mentres caminen, o que fotin cop de bastó al cap d'algú, que seria molt pitjor, ja que aleshores els grans ens hi veuriem implicats, i la situació es podria convertir en un nou episodi de la Saga. 

I no ens desviem, perquè en tot cas el nostre poble pertany a la Comarca (Baix Camp) i com a molt, i cinematogràficament parlant, si hi hagués d'intervenir preferiría fer-ho en una secuela del Hobbit, que d'Orcos, Gollums i Sarumans, anem sobrats. I ara que han arribat els foranis amb el seu estil tant personal han revolucionat la tranquil·la Comunitat de l'Anell.

I si a la trilogía els protagonistes havien d'arribar a Mordor, per destruir l'Anell Únic, en el nostre cas estem segurs que no ens mourem de la Terra Mitjana!.

Per cert a qui pugui interessar aquí us deixo el link de la dibuixant de còmic Olga R. que fa historietes personalitzades. També podeu ser el Frodo de la vostra historieta.

http://oosocomics.blogspot.com.es/p/blog-page.html

Estiuejants!

Retrobar-te amb gent que coneixes, sempre és gratificant, i més si són persones amb qui tens afinitats i una manera de pensar semblant. Com diu la dita "després de la tempesta arriba la calma". En el meu cas puc dir que després d'haver viscut un hivern molt cru, tant pel que fa a les inclemències meteorològiques, com pel que fa als sentiments als que he hagut de fer front (soledat, enyorança, etc... envoltats d'un cert pessimisme). És una satisfacció poder compartir moments en el que és el lloc d'estiueig per alguns i el lloc on visc actualment  per a mi.

És a dir un oasi enmig del desert!. (clar que no us penseu, també s' hi poden trobar des de camells, i escorpins, fins a animals de secà!. 

Resumint agreixo que hi hagi residents i estiuejants, nadius i forasters... que el temps passi, que hi hagi 4 estacions, que el dia tingui 24 hores, perquè així descomptant les de son, i sense obviar el temps que dediquem a les nostres  obligacions, ens resten unes quantes per disfrutar d'una bona companyia!!!.

Benvinguts de nou!