Aquests últims dies han estat de pel·lícula, i no ho dic metafòricament, es perquè vam anar al cinema a veure Els Barrufets 2, una patatada infantil, tot i que els nens surten encantats de la vida, només faltaria!. Entre el preu de l'entrada, (nosaltres ara ja l'hem de multiplicar per 4) les crispetes, (una i a compartir) i l'aigua, (l'ampolla petita, que ja en tenim prou) una ja no li veu la punta a les coses. Però esclar no puc ser gaire determinant, ja que 2 anys i mig sense anar al cinema, fan que perdi l'objectivitat, i per tant que sigui més difícil complaure'm.
Però l'experiència ens va permetre fer l'estrena al cine del nostre fill petit, que la cara que va posar quan va veure aquell pantallot, va ser tot un poema. Sols per això l'experiència va valdre la pena.
Ahir però canviant totalment de registre, vaig veure Los Juegos del Hambre, de la qual n'havia sentit a parlar, però com que les novel·les anaven destinades a un públic adolescent, no hi havia parat atenció fins que me la van recomanar. I la veritat és que he descobert una excel·lent història, molt actual pels temps que estem vivint.
Al primer quart d'hora ja em brotaven les llàgrimes a dojo, no és d'estranyar... pensar que avui dia, socialment parlant, la distància entre rics i pobres es cada cop més gran, comptant que tenim un atur d'un 26,8%, amb un alt percentatge de famílies en risc i dins de l'exclusió social, i amb tant de cara dura, dirigint la societat , una es veu corrent pel bosc, com fa la protagonista de la peli, primer per alimentar-se i després per evitar ser aniquilada.
La similitud i la diferència entre el llargmetratge i la nostra situació com a país, és que aquí també han creat una nova classe social, però havent eliminat pràcticament la mitja, enlloc de dues en tenim tres: Rics, Polítics i Pobres. Per cert que la segona recorda El Rostro Impenetrable pel·lícula dirigida i interpretada magistralment per Marlon Brando, un lladre de poca monta, que malgrat totes les adversitats que li esdevenen es manté insensible, per tal d'aconseguir el seu objectiu. Un western de traïcions i venjança que evoca perfectament les punyalades traperes que es confereixen aquests curts de llengua però llargs d'ungles, que hi ha dins dels penosos partits polítics que tenim. Encara ho fessin amb l'elegància i el savoir faire de l'actor, mira com més cosins més endins, però no aquí te la foten sense vaselina, ni mantega, com feia l'anomenat, a l'Últim Tango a Paris. I si t'agrada bé i si no també, perquè aquests personatges (els reals amb refereixo) coneixedors de la manca de maniobra que tenim els ciutadans fan i desfan com els hi rota, i ens fan passar per les baquetes.
Així que o ens posem les piles conjuntament i fem caure "El capitolio" o sinó acabarem com els protagonistes de la ficció, visquen en districtes sense serveis, ratllant la indigència i matan-nos els uns als altres a plaer dels dirigents que estableixen les regles del joc.
Per cert, parlant d'hambruna, em vaig a fotre un sant esmorzar a la salut del nostre President, que un cop més i amb el seu gran sentit de l'humor va respondre-li al Síndic de greuges, que els nens catalans no passen gana, au fote't!.
I dit això no sé si he estat oportuna, però no he aguantat més i m'he desofegat, que millor fer-ho escrivint perquè últimament amb les notícies que ens arriben, l'única cosa que em ve de gust és pintar-me la cara d'excombatent i sortir poseïda a repartir-ne a tort i a dret!.
Bon profit per l'esmorzar que t'has fotut a la salut del president Mas, encara que crec que és injust que te'l fotis a la seva salut, ja que el pas que porta la seva política ( si en fa cap de política), ben aviat te l'hauràs de fotre a la nostra salut, perqùe d'aquesta última ja no ens en quedarà. En definitva, és una vergonya que Mas neguiu les conclusions de l'informe del Sindic de Greuges, i /o justifiqui dient que si en realitat això existeix, és qupart de la quota normal de tota societat desenvolupada. Mas calla i governa, o sinó plega, vergonya em fas sentir de ser català.
ResponElimina