Tenir feina actualment és un luxe, motiu pel qual ja estic agraïda.
Aquest dissabte vaig sortir de casa al matí per anar a treballar, la ciutat feia poc que era desperta, els cotxes que hi circulaven es podien comptar perfectament amb els dits de les mans. La gent que hi havia o bé anava a comprar al mercat, o bé tornava a casa després d'una nit engrescadora!. I per descomptat no vull deixar de banda els extraviats turistes que fora de temporada poden gaudir a platxeri dels espais naturals que els hi ofereix la metròpolis, que anaven apareixent com a bolets. Ara que n'és època també, espero que no es trobin amb cap caçador!.
I tot dirigint-me a la feina em va sobtar una escena d'allò més colpidora: 2 coloms entortolligats damunt de la barana de l'amfiteatre, amb el mar rerefons (suposo que ells desconeixien el paratge romàntic que amagaven darrere seu). L'un picotejant suaument el cap de l'altre amb un ritual marcat. I jo que sóc conscient que tinc tant de cap com de barret! Vaig sentir una agradable sensació marcada per la situació. No perquè faci molt de temps que no em picotegen la testa (bé no és que m'ho hagin fet mai), com tampoc perquè no em miren els polls, primitivament parlant, o que no se' m entortolliguen, o que no em porten en cap paratge romàntic.
Ans el contrari, sóc jo qui mira els polls al cap dels meus fills, quan rebem la nota de l'escola on adverteix que hi torna a haver una plaga. I de fet l'única cosa que se'm entortolliga són els budells de tant en tant quan els nervis afloren!. Perquè no ens enganyem que la vida que portem en nom de la modernitat, o del feminisme o de la mare que em va parir és ben estressant. Que si treballes fora i dins de casa, o si treballes solament a dins. Que si tens fills o que si no en tens. Que si ets jove o que si no ho ets tant. Que si els qui tenen perquè porten un ritme de vida que no poden aturar, que si els qui no tenim anem de cul per poder sobreviure.... Però la felicitat són moments concrets, o minuts viscuts, i ara hem d'aferrar-nos a qualsevol cosa, i mirar el got mig ple. Assaborir un passeig per la ciutat, gaudir de les vistes que ens ofereix, i pensar que les coses de mica en mica es van arreglant o estan en vies de fer-ho ens pot portar a valorar el que tenim. Perquè la pega de la raça humana és prendre consciència de les coses i/o les persones quan les hem perdut.
Com em va dir un amic meu fa anys, mentre intentàvem arribar a un tipus de ritual... CARPE DIEM!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada