Sons de la selva!.

Si ja és prou aixafador anar-se'n a dormir a l'estiu, encara ho és més si la persona que t'acompanya al llit es dedica a serrar tots els arbres del voltant, mentre dorm plàcidament, espaterrat, i amb el seu rostre reflectint la satisfacció d'una feina ben feta.

I tu mentre ell està aliè al teu malestar i després d'haver ofert gratuïtament per als que encara no dormen, una "masterclass" de tot tipus de sons i xiulets per a fer-lo callar, t'estàs plantejant si mirar de tapar-li els forats del nas, amb la conseqüent brusquedat amb que et  pot respondre, si arriba a recuperar el coneixement, o bé ofegar-lo (sense maldat) amb el coixí, a risc de despertar-lo quan li treguis de sota el cap, o directament anar-te'n al sofà en cas que sigui de 3 places, o tinguis una chaisse-longue. Si no és així ja et pots oblidar d'aquesta opció.

I finalment com a última solució pots mirar d'enllitar-te amb un dels teus fills, havent estudiat prèviament amb quin d'ells 't'inquibiràs: amb el que ocupa menys però es belluga més, o amb el més gran, amb el qual o bé quedaràs directament encaixada i ja no tindràs mobilitat, o bé et veuràs amb la mitat del cos suspès a l'aire, tot imitant un d'aquells trucs de màgia, en els quals sempre hi ha persones suposadament hipnotitzades, de les que la majoria de vegades podríem dir que són dones, i que potser han passat anys obligades a practicar aquesta opció nocturna, dins del nucli familiar, i ja hi estan avesades!. Aquesta darrera situació no la recomano a ningú ja que pel matí, al despertar, es bastant probable que una part del cos no obeeixi les ordres rebudes pel cervell, no perquè no vulgui, sinó perquè com deia el personatge de'n "Rambo" no em sento les cames.

En definitiva, o bé ens posem a donar beneficis a la farmacèutica comprant tota classe d'olis i ungüents, o no ens quedarà més remei que utilitzar aquells taps, que no sabem ni on paren, que un dia ens vam comprar per anar a la piscina!.

Ja tenen raó els que diuen que les dones només respirem fort!!!.

Zeppelín

Tinc la panxa tant inflada que si em pengessin un fil per les cames m'enlairaria com un zeppelín. 

Per aquells i aquelles que no sàpiguen exactament a què em refereixo els hi deixo aquí una de les definicions del Google, concretament el que diu la Wiquipèdia:

Un dirigible es un aerostato autopropulsado y con capacidad de maniobra para ser manejado como una aeronave. La sustentación aerostática se logra mediante depósitos llenos de un gas de menor densidad a la atmósfera circundante. Difiere de la sustentación aerodinámica, obtenida mediante el movimiento rápido de un perfil alar, como en el ala de un aeroplano o las aspas de un helicóptero.

Doncs això, un aerostat (mitjà de transport que va per l'aire) que pot tenir diferent format i mida, i convertir-se amb aeronau, és a dir el mateix però amb un sistema més sofisticat, els dipòsits dels quals s'omplen de gas. 

Vet aquí la meva semblança! i vosaltres direu però aquesta dona que s'empatolla?. M'explicaré: no us heu plantejat mai que de vegades la panxa que lluïm no és deguda a una acció desenfrenada de menjar?. Doncs a mi em passa el mateix, ara que per força has de veure't gairebé nueta per anar a  la piscina o la platja es quan et preguntes què has fet malament. I jo he analitzat em precisió la dieta que he seguit durant aquests mesos, abans d'ensenyar el que irremediablement sembla un nou disseny d'aquestes naus. 

Tanmateix he intentat convencem que no es tracta d'una constant golafreria, més aviat d'un desatent o disconformitat, amb una barreja d'ansietat i grans dosis d'estrés provocats per la situació en què ens trobem la gran majoria del poble (no del poble on visc, esclar, em refereixo a la ciutadania en general). La feina... no hi és, els diners....tampoc, les distraccions....jo en el meu cas les pago ben cares, quan obro la nevera per agafar  les carxofes, el meu fill petit ja m'ha fotut per terra els ous que he batut per fer-hi la truita!. 

I com aquest, en podria posar un munt d'exemples, que  justiquen una insatisfacció personal que confirma certament que el meu dipòsit estigui més ple de gas que no pas de greix!!!. 

Així des d'aquest instant he  decidit deixar córrer això d'obsessionar-me pensant que estic grassa. I compte! (i no és una amenaça) que cada certs dies puc posar-mi ales (les aspes encara no s'han inventat per aquesta indisposició que sofrim les dones cada 28 dies!) i sortir autopropulsada cap al supermercat, que les obligacions no me les eximeix ningú. Clar que sempre em quedarà l'opció d'anar-me'n a la farmàcia i comprar-me una caixa de supositoris d'aquells que recorden el Hindemburg (1935), ja hi tornem a ser amb les aeronaus! però aquest cop crec que faré cap a l'excusat!.

Desplaçada!

Avui he començat el dia anant al metge, bé en aquest cas metgessa. Aquestes angines que tinc són més pròpies de l'hivern que no pas de l'època en què estem.
Quan ha arribat l'hora de passar la targeta sanitària, m'ha fet una pregunta que no m'ha deixat indiferent:
És vostè desplaçada?
Clar jo m'he quedat uns segons en blanc i aleshores li he respòs:
dona ben bé desplaçada no sé, ara que ho diu potser sí, no és aquesta la ciutat on vaig néixer, com tampoc ho és la  que resideixo habitualment. Per altra banda sento que la gent autòctona em fa una mica el buit (serà perquè no em coneixen bé), darrerament no exerceixo cap hobbie tret del d'escriure, no quedo amb ningú i pel que vostè em diu tinc les angines que em tiren cap abaix i al damunt carrego a l'esquerra, ja que és aquesta la que diu que tinc més inflada.

La dona astorada no ha sabut que respondre'm, aquell moment surrealista s'ha vist trencat gràcies a Déu pels meus dos fills que fins aquell instant havien estat esperant-me fora.
Aleshores la doctora molt amablement m'ha preguntat: els nens bé?.
Bé, sí esclar, li he dit jo, no es tractava d'aprofitar l'avinentesa per vomitar-li el comportament hostil que estant tenint des que han començat les vacances. M'he limitat a comentar-li que el petit és un trapella però que presumeix de bona salut, i el gran pobre quan no te un all te una ceba, a lo que ella ha intervingut: doncs doni-li un complement vitamínic que no li farà cap mal, i al damunt ja anirà preparant el cos per quan arribi l'hivern.
Agraïda pel consell he marxat de pet a la farmàcia, i allí m'he gastat gairebé tot el que duia al moneder, com qui entra als xinos i a la tuntún el compte li puja un picot. Al nen li he comprat unes defenses que m'han recomanat.

15 euros m'han clavat per elles, i jo que em pensava que amb l'escut i l'espasa que li vam regalar durant la setmana Medieval de Montblanc ja en tindríem prou!!!.

ÒSTIA PUTA!

Estic malalta i encara m'hi he fotut més després de veure el què ha passat a Galícia. 

No tinc paraules per expressar el que sento. L'única cosa que em ve al cap (tot i l'embotit que el tinc pels antibiòtics) és que la mort és igual per a tothom, no per les circumstàncies en com arriba, (això ha quedat ben demostrat avui) sinó perquè en aquest moment, ja no hi ha diferències; no hi ha colors, ni religions, ni rics, ni pobres, ni polítics, ni ciutadans.... simplement som persones que desapareixem d'aquest món. 

Per als creients després d'aquest en trobaran un de millor, pels demés tot s'acaba, només quedaran els records mentre alguna cosa o persona els mantingui vius.

Ara és quan una es planteja el sentit de la vida.  

Criatures!

El “Coni “, que és com anomenem al nostre fill petit, ja que la seva manera de fer recorda a la de Conan el Barbar, personatge que interpretava A. Schwarzenegger, a la trilogia i que ara reinterpreta Jason Momoa a la darrera versió The Conan, the barbarian, ha vingut a la cuina mentre jo feia el dinar, i amb poc més d’1 minut ha desmuntat un dels prestatges de la nevera i s’ha endut el paquet de formatge ratllat, i clar el paquet obert estant l’ha escampat pel menjador tot evocant el conte dels germans Grimm, “Hansel i Gretel”, que deixaven trossets de pa pel bosc per no perdre’s  al camí de tornada.  

La diferència rau en que el nostre pis te uns 75 m2, i la distància de la cuina al menjador es ven bé reduïda, tenint en compte que les portes estan davant per davant.

Peró què hi farem?. Com diu el meu home: “Ja ho saps que això forma part de tenir nens petits a casa”.  És clar penso jo, on els tindrem sinó?, bé, obviem això últim,  però en tot cas s’ obre un tema de discussió que en alguns casos, com el meu, és recurrent:

Tenir fills ..... En quin moment? Estàvem els dos preparats? Teníem ple coneixement de causa de tot el què implica prendre aquesta decisió? Estàvem disposats a fer renúncies?....... I després d’anys de continuar intentant trobar les respostes et vénen més preguntes:  Éren necessaris dos fills en comptes d’1?   Per què?.  

 I aquí aleshores enllacem un altre cop amb les primeres preguntes, fins que el diàleg es converteix en un cercle “viciós” (bé potser aquesta última paraula que sovint junt amb l’altre s’utilitza com a frase feta), en aquest cas concret en te ben poc de viciós, donat que la discussió no desperta la libido en cap dels interlocutors, ans el contrari creix un mur de gel entre els implicats que ens peta de ple als morros, quan de sobte veiem el nostre fill gran observant-nos.  I amb aquelles cares desencaixades que ens han quedat, ens n’adonem que som una mena de falsificació mal feta de qualsevol obra cubista de Picasso.  

Aleshores em ve al cap aquella frase del llibre publicat el 1953, On he deixat les claus,  de J.V. Foix  “Es quan dormo que hi veig clar”, doncs això mateix, una ja espera que es faci de nit per poder enllitar-se i descansar que demà si algú ho vol....serà un altre dia!. 

Quin començament!

És desesperant, m’aixeco i ja no trobo les meves ulleres, això em fa està molt incòmoda. 

Tinc tant de mal a l’angina esquerra que el dolor m’arriba a l’ull passant abans per l’orella. Gairebé no puc pronunciar paraula, quina merda!, s’hi hi afegeixo que m’ha vingut la regla, i que la berruga que em van cremar de l’ingle, ara s’ha convertit en una cosa rara, podríem dir que el matí es presenta com aquests darrers dies: MERDÓS!. 

Penso en trucar a la Miri per consultar-li quin dels medicaments que tinc a casa (excloent-hi l’ibuprofeno i el paracetamol que són definitivament els que m’anirien bé i no en queda cap), em pot servir per frenar el malestar i què em trobo?: que no tinc telèfon, no puc marcar perquè el meu fill petit, a base d’òsties amb la seva comèdia de fer veure que truca als familiars i coneguts, se l’ha carregat.  Em decideixo per desmuntar l’aparell i veure si les tecles estan ben posades i resulta que em prou feines puc treure els cargols “extra-small” que hi porta.

Després d’estar patollant força estona i amb les mans tremoloses he decidit deixar-ho córrer. 

Està clar que avui no serà un bon dia. No puc trucar perquè l’aparell no em funciona. No em puc prendre cap dels medicaments que tinc aquí perquè no he pogut consultar quin m’aniria millor. No puc anar a la farmàcia perquè només tinc 5 euros per passar el que queda de mes i tampoc em puc carregar el mòbil pel mateix motiu.

Així doncs espero rebre alguna trucada i sigui pel motiu que sigui, voldrà dir que encara n’hi ha que es pensen que els puc servir d’alguna cosa. D’aquesta manera sabré que no estic aïllada del món, tot i que sí ho començo a estar de la vida.

Dia.....bé no sí a quin dia estem, se que estem a finals de juliol del 2013.