Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 24 de juliol del 2013

Criatures!




El “Coni “, que és com anomenem al nostre fill petit, ja que la seva manera de fer recorda a la de Conan el Barbarpersonatge que interpretava A. Schwarzenegger, a la trilogia i que ara reinterpreta Jason Momoa a la darrera versió The Conan, the barbarian, ha vingut a la cuina mentre jo feia el dinar, i amb poc més d’1 minut ha desmuntat un dels prestatges de la nevera i s’ha endut el paquet de formatge ratllat, i clar el paquet obert estant l’ha escampat pel menjador tot evocant el conte dels germans Grimm, “Hansel i Gretel”, que deixaven trossets de pa pel bosc per no perdre’s  al camí de tornada.  
La diferència rau en que el nostre pis te uns 75 m2, i la distància de la cuina al menjador es ven bé reduïda, tenint en compte que les portes estan davant per davant.

Peró què hi farem?. Com diu el meu home: “Ja ho saps que això forma part de tenir nens petits a casa”.  És clar penso jo, on els tindrem sinó?, bé, obviem això últim,  però en tot cas s’ obre un tema de discussió que en alguns casos, com el meu, és recurrent:

Tenir fills ..... En quin moment? Estàvem els dos preparats? Teníem ple coneixement de causa de tot el què implica prendre aquesta decisió? Estàvem disposats a fer renúncies?....... I després d’anys de continuar intentant trobar les respostes et vénen més preguntes:  Éren necessaris dos fills en comptes d’1?   Per què?.  
 I aquí aleshores enllacem un altre cop amb les primeres preguntes, fins que el diàleg es converteix en un cercle “viciós” (bé potser aquesta última paraula que sovint junt amb l’altre s’utilitza com a frase feta), en aquest cas concret en te ben poc de viciós, donat que la discussió no desperta la libido en cap dels interlocutors, ans el contrari creix un mur de gel entre els implicats que ens peta de ple als morros, quan de sobte veiem el nostre fill gran observant-nos.  I amb aquelles cares desencaixades que ens han quedat, ens n’adonem que som una mena de falsificació mal feta de qualsevol obra cubista de Picasso.  
Aleshores em ve al cap aquella frase del llibre publicat el 1953, On he deixat les claus,  de J.V. Foix  “Es quan dormo que hi veig clar”, doncs això mateix, una ja espera que es faci de nit per poder enllitar-se i descansar que demà si algú ho vol....serà un altre dia!. 

2 comentaris:

  1. El Coni i la Demi són l'un per l'altre no??? En quant a lo de voler fills si que ho tenies clar reina ja que vas anar a per l'altre, ja s'ha de ser valent en aquests temps que córren....

    ResponElimina
  2. Sí, sí va ser voluntari però després mare meva, et regiren les coses i acaben regirant-te l'estòmac!!!. Sort que son tan monos quan dormen!!!.

    ResponElimina