Quin gran invent!!!.

Això d'estar enganxats a les noves tecnologies, i a la vegada dependre d'elles, és una putada! t'ho miris per on t'ho miris. A casa hem estat un mes aproximadament sense ordinador. Doncs avui que el tenim amb nosaltres (ja parlem d'ell com si fos un membre més de la família) hem tingut moments de màxima tensió amb espentes i baralles per tal de ser el primer en posar el cul a la cadira del davant per tal de fer-se'l seu. 

Quina tristor! Peró és que fins i tot hem hagut de simular que l'apagàvem perquè al nostre fill petit no li ha donat la gana d'acabar-se el pollastre perquè havia d'anar a l'estudi a mirar els Cantajuegos. 

Serà possible?. Què hem fet els humans per deixar-nos dominar d'aquesta manera?. Ara per ara tots anem enganxats a algun tipus d' artilugi, que si tablets, que si ipods, que si portàtils de mides i models diferents,  i que si el sursum corda!. 

I ja no parlem del mòbil clar.  Tota la nostra vida és allà!, que si perds l'agenda del telèfon i ja no pots trucar a ningú, que si tens inquietuds i vinga fer fotos amb el telèfon, que si et passa alguna cosa has perdut mitja vida. 

I així gairebé amb tot. Jo crec que estem perdent moltes habilitats, (de ben segur que alguns no notaran la pèrdua!) i ens estem deixar portar massa sovint per la comoditat. I això a alts nivells es podria traduir en idiotesa. Estat per altra banda necessari perquè els ventrílocs de la societat moguin els fils de la nostra reservada intel·ligència i en facin l'ús que en creguin convenient. 

Així ara enlloc de ser individus som grans masses de gent exposada a la corrent que marquen les grans companyies de telecomunicacions. 

No és d'estranyar doncs notícies com la que vaig sentir abans d'ahir on alguns mitjans de comunicació alertaven que 25 milions de parelles s'havíen divorciat per culpa del Whatsap. K fort no?.

Una aplicació és capaç d'entrar i destruir una relació?, una família? una vida?. No tinc paraules, però ara que ho penso, si l'avantatge d'aquesta és que pots parlar al segon amb qui vulguis, la desavantatge és que t'hi passes tot el dia enganxada, perquè reps missatges constants i el fet de respondre'ls tots, et comporta dedicar-hi un temps el qual probablement destinaries a altres coses. I de mans en tenim dues i de dits 10 (sempre hi haurà excepcions) dels quals només un és el que utilitzem per a fer aquesta tasca i ho fem "a full"!.

Però bé, això és un fet i com que formem part del sistema no ens queda més remei que acceptar-ho. Altre cosa és que ho fem amb mesura, no fos cas que el títol "d'enze" el guanyi  un mateix!.

Petits grans canvis!.

De trasllats, de pis, ciutat, escoles, etc.... 

Quin atabalament, ara tinc coses aquí i allà, i el que està clar és que quan les necessito mai les tinc amb mí.

Bé, d'aquí pocs dies, podré dedicar-me a escriure que falta em fa. Tinc tantes coses per explicar, que primer ho hauré de computar!!!.

Però la vida continúa i no hi ha obstacle que no es pugui superar. 

Clar que també podría haver posat: "aquesta pàgina està en obres", i potser haguera acabat abans!!!.

La imbecilitat humana!

"Disfruta el dia hasta que un imbécil te lo arruine"
Woody Allen. Saturday  -July 21, 2012.

Això que t'aparquin una caravana sota de casa teva és un fet llastimós. 

A mi em va passar ja fa dos dies. Jo estava a la cuina rentant plats (allí és on la majoria de les dones, bé potser no totes, passem bona part del dia) i veig aparcar-se una d'aquestes rulots sota de la meva finestra, i és clar no m'ho podia creure. Tal és així que vaig sortir al balcó per confirmar que no era cap visió, ja se sap que una quan realitza aquestes tasques tan gratificants, per fer-la més delitosa deixa anar la seva imaginació. Peró allí estava, ben blanca, ben grossa, d'aquestes que et deixen clar que els seus viatgers són de tenir fums. Ben alta, si hagués escopit un esput (vaig haver de contindrem l'impuls, tot s'ha de dir), probablement els hi hagués embrutat la taula. 
I clar penses: aquesta gent és idiota o té la pell gruixuda?. 
Jo després de donar-hi voltes he optat per les dues opcions juntes. 
Com pot ser una cosa així?. Què coi hi tenen al cap?.  
A mi que em perdonin però això de normal en té ben poc. Tot i que no vol dir que no sigui freqüent, ja que aquest fet no és aïllat i pot ser extensiu a moltes altres situacions. A casa estem convençuts, cada cop més, que ha nascut una nova era: la de la imbecilitat humana!, francament encara no l'he descobert entre el món animal. 

Així doncs aquest nou corrent el podem trobar per exemple anant al cinema, tu vas tranquil·lament, i ja busques una sessió on no hi trobes gaire públic, quan entres dins la sala només hi ha dues persones, més tu, en total sumeu tres. Aleshores quan s'apaguen els llums n'entra una de nova i què fa? doncs enlloc d'asseure's en qualsevol de les butaques buides, que n'hi ha per donar i vendre, o s'asseu al teu davant o ho fa just al costat. Però que coi és això? .

No us ha passat mai que heu anat a la platja o la piscina i després d'haver triat estratègicament el lloc on posar-vos, més que res per allò que el nens que juguen a pilota no te la fotin pel cap, quan et gires per torrar-te l'esquena te n'adones que els que han arribat després que tu, se t'han posicionat damunt del cap, i a la que te'n descuides ja els hi estàs ensumant els peus?. Però que coi és això? em torno a preguntar.

El mateix passa als restaurants, ja m'he revelat sempre contra els cambrers que et fan asseure gairebé amb els comensals del costat per tenir la feina més fàcil i així estalviar-se metres, però que ara la gent ja ho faci per sí sola!. Però que coi és això? altra cop.  I el súmmum ve quan et trobes al banc de la plaça i o bé per l'ombra, si fa calor, o bé pel sol, si fa fred, la qüestió és que se t'arrambin als costats quedant tu com el pernil de qualsevol entrepà. 

I dit això, arribem a la conclusió que o la gent se sent sola i per això se'ns enganxen, o sigui com sigui, qualsevol pel·lícula de zombis tant de moda ara, està basada en fets tan reals com els que he exposat abans.

Dinars familiars!

                                                               Foto: Amílcar Moretti


Aquest costum que tenim les dones d'asseure'ns a la cadira que està més aprop de la cuina, i que fem a tots els àpats, és un greu error que paguem més tard. D'acord que en tenim tendència, però actuar així fins i tot en els dinars familiars és un delicte. Mentres tothom està acabant les postres, tu encara has de començar el primer plat: que si al menjar li falta sal, i tu t'aixeques. Que si ara a part d'aigüa, vi, gasosa hi falta la coca-cola, i tu t'aixeques. Que si als petits els hi caigut la meitat del menjar per terra, i s'ha d'escombrar abans que no ho trepitgi tothom, i tu t'aixeques. Que si fas curt de pa, i tu t'aixeques, i així podríem estar hores i hores i al final s'acabaria ajuntant el dinar amb el sopar, i aquest amb l'esmorzar! 

I de sobte et trobes gairebé sola a taula, amb la forquilla a la boca, ordenant-li a aquesta que has de menjar, tot i que ja has perdut la gana. 

Però la cosa no s'acaba aquí, quan ja abandones tota idea d'alimentar-te, comences a desparar la taula i aleshores descobreixes que les persones que fins fa una estona eren amb tu al menjador, ara no saps per quins set sous estan escampades pel pis, fent no sé què, i evidenciant que allí hi viuen descendents d'Atil·la!. Perquè si normalment tens la casa recollida, aquest dia per a o per b no has tingut temps d'acabar d'endreçar-ho tot. 

I tu amb un gest desesperat fas una crida al·ludint que és l'hora del cafè, amb l'esperança que hom torni a taula i deixin d'ensorrar el que queda de les habitacions. I mentre uns s'asseuen amb el café, copa i puro, tu corres com una gasela cap a la cuina a rentar els plats, no fos cas que vingui la tieta i t'exposi una tesina sobre com netejar la cuina, perquè és veu que la teva manera de fer no és la correcta. Això cas que no et trobis la sogra espiant-te des de la porta, sense dir res i observant tots els teus moviments com si després n'hagués de passar l'informe al CESID.

I vet aquí els dinars familiars! que acaben deixant-te esgotada i amb un pis que es podría declarar com a zona cero.

Visca els restaurants!!!.

Claus i caganera!

                                              El Guateque. 1968.  Peter Sellers.

                
                          Aquí teniu una de les millors escenes cinematogràfiques relacionades amb el vàter.

Estar mitja hora a l'entrada del pis buscant les claus per sortir al carrer, perquè el meu fill petit me les ha amagat, ha tret el pitjor de mi. En uns minuts he passat de buscar enèrgicament fins i tot aixecant els sofàs com si res, fins a rendir-me pensant que estava segrestada a casa meva, pels meus propis.

Mentres li demanava al marrec (per no dir-li alguna altra cosa més forta) que em digués on eren, m'ha fet seguir-lo fins a la cambra de bany, i allí ajupida a gatzonetes he mirat per tots els prestatgets, passant per la banyera, i acabant al WC, lloc on darrerament han aparegut, alguns objectes perduts. Sí, sí no tots de cop, es clar, però ara imagineu-vos que us esteu pixant o fent alguna altra cosa més grossa i quan obriu la tapa de la bescambra, de sobte et veus allí flotant un catàleg de pel·lícules, o una joguina, o el xumet o el rotlle de paper amb el que normalment ens eixuguem les parts nobles, que pel que m'han dit els pares amb qui ho he comentat és un dels útils que s'hi pot trobar més freqüentment. 

I aquesta situació que ja es prou deplorable, ha anat acompanyada d'algunes frases magistrals que últimament em dedica el meu fill gran, que cada cop més em fa pensar que està patint d'una incipient, però no per això mensypreuada, pre-adolescència que ja despunta maneres, aquesta n'és una: Mama fas olor a cotxe i jo.... això què vol dir? que la pell a part de tenir-la seca sembla una tapisseria? o que el meu paner m'olora a pneumàtic? o que la meva essència és fresca com l'aire condicionat?. Bé no ho he aclarit, jo només sé que després d'haver-me perfumat amb el body-spray de cítrics, he començat a suar quan m'he vist sense poder-me'n anar del domicili.

I de sobte quan ho donava tot per perdut, han aparegut les claus al rebedor de casa, sota d'una jaqueta. Aleshores què hem fet? una gimcana? un circuit pel pis per acabar on érem al començament?. 

Ja ho dic jo que les coses no tenen ni cap ni peus! però almenys hem pogut sortir, sóc lliure!!!.

Ara només em falta canviar d'aroma body, ja que el cotxe ens haurà de durar uns quants anys!. 

Atenció:

Us deixo diversos sinònims de WC, alguns dels quals ens son totalment desconeguts: COMUNA, és cert el compartim molta gent, SECRETA, el meu fill això no ho sap, sinó no ho deixaria allí, PRIVADA,  potser es pensa que només és per ell, NECESSÀRIA, efectivament, CAGADORA, és una bona definició del que hi podem fer de bon matí, BASSA, depèn de la quantitat de líquid que hi avoquem,  LLOC EXCUSAT, d'acord, si no vols veure ningú és ideal com a pretext.

Cinema, realitat o ficció?

Aquests últims dies han estat de pel·lícula, i no ho dic metafòricament, es perquè vam anar al cinema a veure Els Barrufets 2, una patatada infantil, tot i que els nens surten encantats de la vida, només faltaria!. Entre el preu de l'entrada, (nosaltres ara ja l'hem de multiplicar per 4) les crispetes, (una i a compartir) i l'aigua, (l'ampolla petita, que ja en tenim prou) una ja no li veu la punta a les coses. Però esclar no puc ser gaire determinant, ja que 2 anys i mig sense anar al cinema, fan que perdi l'objectivitat, i per tant que sigui més difícil complaure'm. 

Però l'experiència ens va permetre fer l'estrena al cine del nostre fill petit, que la cara que va posar quan va veure aquell pantallot, va ser tot un poema. Sols per això l'experiència va valdre la pena.

Ahir però canviant totalment de registre, vaig veure Los Juegos del Hambre, de la qual n'havia sentit a parlar, però com que les novel·les anaven destinades a un públic adolescent, no hi havia parat atenció fins que me la van recomanar. I la veritat és que he descobert una excel·lent història, molt actual pels temps que estem vivint. 

Al primer quart d'hora ja em brotaven les llàgrimes a dojo, no és d'estranyar... pensar que avui dia, socialment parlant, la distància entre rics i pobres es cada cop més gran, comptant que tenim un atur d'un 26,8%,  amb un alt percentatge de famílies en risc i dins de l'exclusió social, i amb tant de cara dura, dirigint la societat , una es veu corrent pel bosc, com fa la protagonista de la peli, primer per alimentar-se i després per evitar ser aniquilada. 

La similitud i la diferència entre el llargmetratge i la nostra situació com a país, és que aquí també han creat una nova classe social, però havent eliminat pràcticament la mitja, enlloc de dues en tenim tres: Rics, Polítics i Pobres. Per cert que la segona recorda El Rostro Impenetrable pel·lícula dirigida i interpretada magistralment per Marlon Brando, un lladre de poca monta, que malgrat totes les adversitats que li esdevenen es manté insensible, per tal d'aconseguir el seu objectiu. Un western de traïcions i venjança que evoca perfectament les punyalades traperes que es confereixen aquests curts de llengua però llargs d'ungles, que hi ha dins dels penosos partits polítics que tenim. Encara ho fessin amb l'elegància i el savoir faire de l'actor, mira com més cosins més endins, però no aquí te la foten sense vaselina, ni mantega, com feia l'anomenat, a l'Últim Tango a Paris. I si t'agrada bé i si no també, perquè aquests personatges (els reals amb refereixo) coneixedors de la manca de maniobra que tenim els ciutadans fan i desfan com els hi rota, i ens fan passar per les baquetes.

Així que o ens posem les piles conjuntament i fem caure "El capitolio" o sinó acabarem com els protagonistes de la ficció,  visquen en districtes sense serveis, ratllant la indigència i matan-nos els uns als altres a plaer dels dirigents que estableixen les regles del joc.

Per cert, parlant d'hambruna, em vaig a fotre un sant esmorzar a la salut del nostre President, que un cop més i amb el seu gran sentit de l'humor va respondre-li al Síndic de greuges, que els nens catalans no passen gana, au fote't!.

I dit això  no sé si he estat oportuna, però no he aguantat més i m'he desofegat, que millor fer-ho escrivint perquè últimament amb les notícies que ens arriben, l'única cosa que em ve de gust és pintar-me la cara d'excombatent i sortir poseïda a repartir-ne a tort i a dret!.

Aquí us deixo l'enllaç al trailer de la pel·lícula  http://www.youtube.com/watch?v=V6qe8BiQYOI

Sortir al carrer amb les espases de fusta que vam comprar als nens, denota en els pares un baix coeficient intel·lectual, però a fí d'estalviar-nos que s'allargui la discussió encetada pels brivalls, abans de sortir de casa, estem disposats a fer el que sigui, per tal que no s'ho repensin i empitjorin les coses emportant-se'n les làsers d'Star-Wars. Perquè si estiguéssim convidats a una festa de disfresses, o hi hagués una celebració amb motiu de la pel·lícula (tot i que això només passa a Hollywood) o si m'apures a una festa de frikis al poble, jo seria la primera en deixar-los-hi portar, i fins i tot estaria disposada a vestir-me de Darth Wader, on nomès em caldria la vestimenta perquè la respiració la porto incorporada des que em vaig refredar!. 

Però com que no és el cas, l'única cosa que pot passar és que o bé un fill li buidi un ull a l' altre, tot lluitant mentres caminen, o que fotin cop de bastó al cap d'algú, que seria molt pitjor, ja que aleshores els grans ens hi veuriem implicats, i la situació es podria convertir en un nou episodi de la Saga. 

I no ens desviem, perquè en tot cas el nostre poble pertany a la Comarca (Baix Camp) i com a molt, i cinematogràficament parlant, si hi hagués d'intervenir preferiría fer-ho en una secuela del Hobbit, que d'Orcos, Gollums i Sarumans, anem sobrats. I ara que han arribat els foranis amb el seu estil tant personal han revolucionat la tranquil·la Comunitat de l'Anell.

I si a la trilogía els protagonistes havien d'arribar a Mordor, per destruir l'Anell Únic, en el nostre cas estem segurs que no ens mourem de la Terra Mitjana!.

Per cert a qui pugui interessar aquí us deixo el link de la dibuixant de còmic Olga R. que fa historietes personalitzades. També podeu ser el Frodo de la vostra historieta.

http://oosocomics.blogspot.com.es/p/blog-page.html

Estiuejants!

Retrobar-te amb gent que coneixes, sempre és gratificant, i més si són persones amb qui tens afinitats i una manera de pensar semblant. Com diu la dita "després de la tempesta arriba la calma". En el meu cas puc dir que després d'haver viscut un hivern molt cru, tant pel que fa a les inclemències meteorològiques, com pel que fa als sentiments als que he hagut de fer front (soledat, enyorança, etc... envoltats d'un cert pessimisme). És una satisfacció poder compartir moments en el que és el lloc d'estiueig per alguns i el lloc on visc actualment  per a mi.

És a dir un oasi enmig del desert!. (clar que no us penseu, també s' hi poden trobar des de camells, i escorpins, fins a animals de secà!. 

Resumint agreixo que hi hagi residents i estiuejants, nadius i forasters... que el temps passi, que hi hagi 4 estacions, que el dia tingui 24 hores, perquè així descomptant les de son, i sense obviar el temps que dediquem a les nostres  obligacions, ens resten unes quantes per disfrutar d'una bona companyia!!!.

Benvinguts de nou!

Sons de la selva!.

Si ja és prou aixafador anar-se'n a dormir a l'estiu, encara ho és més si la persona que t'acompanya al llit es dedica a serrar tots els arbres del voltant, mentre dorm plàcidament, espaterrat, i amb el seu rostre reflectint la satisfacció d'una feina ben feta.

I tu mentre ell està aliè al teu malestar i després d'haver ofert gratuïtament per als que encara no dormen, una "masterclass" de tot tipus de sons i xiulets per a fer-lo callar, t'estàs plantejant si mirar de tapar-li els forats del nas, amb la conseqüent brusquedat amb que et  pot respondre, si arriba a recuperar el coneixement, o bé ofegar-lo (sense maldat) amb el coixí, a risc de despertar-lo quan li treguis de sota el cap, o directament anar-te'n al sofà en cas que sigui de 3 places, o tinguis una chaisse-longue. Si no és així ja et pots oblidar d'aquesta opció.

I finalment com a última solució pots mirar d'enllitar-te amb un dels teus fills, havent estudiat prèviament amb quin d'ells 't'inquibiràs: amb el que ocupa menys però es belluga més, o amb el més gran, amb el qual o bé quedaràs directament encaixada i ja no tindràs mobilitat, o bé et veuràs amb la mitat del cos suspès a l'aire, tot imitant un d'aquells trucs de màgia, en els quals sempre hi ha persones suposadament hipnotitzades, de les que la majoria de vegades podríem dir que són dones, i que potser han passat anys obligades a practicar aquesta opció nocturna, dins del nucli familiar, i ja hi estan avesades!. Aquesta darrera situació no la recomano a ningú ja que pel matí, al despertar, es bastant probable que una part del cos no obeeixi les ordres rebudes pel cervell, no perquè no vulgui, sinó perquè com deia el personatge de'n "Rambo" no em sento les cames.

En definitiva, o bé ens posem a donar beneficis a la farmacèutica comprant tota classe d'olis i ungüents, o no ens quedarà més remei que utilitzar aquells taps, que no sabem ni on paren, que un dia ens vam comprar per anar a la piscina!.

Ja tenen raó els que diuen que les dones només respirem fort!!!.

Zeppelín

Tinc la panxa tant inflada que si em pengessin un fil per les cames m'enlairaria com un zeppelín. 

Per aquells i aquelles que no sàpiguen exactament a què em refereixo els hi deixo aquí una de les definicions del Google, concretament el que diu la Wiquipèdia:

Un dirigible es un aerostato autopropulsado y con capacidad de maniobra para ser manejado como una aeronave. La sustentación aerostática se logra mediante depósitos llenos de un gas de menor densidad a la atmósfera circundante. Difiere de la sustentación aerodinámica, obtenida mediante el movimiento rápido de un perfil alar, como en el ala de un aeroplano o las aspas de un helicóptero.

Doncs això, un aerostat (mitjà de transport que va per l'aire) que pot tenir diferent format i mida, i convertir-se amb aeronau, és a dir el mateix però amb un sistema més sofisticat, els dipòsits dels quals s'omplen de gas. 

Vet aquí la meva semblança! i vosaltres direu però aquesta dona que s'empatolla?. M'explicaré: no us heu plantejat mai que de vegades la panxa que lluïm no és deguda a una acció desenfrenada de menjar?. Doncs a mi em passa el mateix, ara que per força has de veure't gairebé nueta per anar a  la piscina o la platja es quan et preguntes què has fet malament. I jo he analitzat em precisió la dieta que he seguit durant aquests mesos, abans d'ensenyar el que irremediablement sembla un nou disseny d'aquestes naus. 

Tanmateix he intentat convencem que no es tracta d'una constant golafreria, més aviat d'un desatent o disconformitat, amb una barreja d'ansietat i grans dosis d'estrés provocats per la situació en què ens trobem la gran majoria del poble (no del poble on visc, esclar, em refereixo a la ciutadania en general). La feina... no hi és, els diners....tampoc, les distraccions....jo en el meu cas les pago ben cares, quan obro la nevera per agafar  les carxofes, el meu fill petit ja m'ha fotut per terra els ous que he batut per fer-hi la truita!. 

I com aquest, en podria posar un munt d'exemples, que  justiquen una insatisfacció personal que confirma certament que el meu dipòsit estigui més ple de gas que no pas de greix!!!. 

Així des d'aquest instant he  decidit deixar córrer això d'obsessionar-me pensant que estic grassa. I compte! (i no és una amenaça) que cada certs dies puc posar-mi ales (les aspes encara no s'han inventat per aquesta indisposició que sofrim les dones cada 28 dies!) i sortir autopropulsada cap al supermercat, que les obligacions no me les eximeix ningú. Clar que sempre em quedarà l'opció d'anar-me'n a la farmàcia i comprar-me una caixa de supositoris d'aquells que recorden el Hindemburg (1935), ja hi tornem a ser amb les aeronaus! però aquest cop crec que faré cap a l'excusat!.

Desplaçada!

Avui he començat el dia anant al metge, bé en aquest cas metgessa. Aquestes angines que tinc són més pròpies de l'hivern que no pas de l'època en què estem.
Quan ha arribat l'hora de passar la targeta sanitària, m'ha fet una pregunta que no m'ha deixat indiferent:
És vostè desplaçada?
Clar jo m'he quedat uns segons en blanc i aleshores li he respòs:
dona ben bé desplaçada no sé, ara que ho diu potser sí, no és aquesta la ciutat on vaig néixer, com tampoc ho és la  que resideixo habitualment. Per altra banda sento que la gent autòctona em fa una mica el buit (serà perquè no em coneixen bé), darrerament no exerceixo cap hobbie tret del d'escriure, no quedo amb ningú i pel que vostè em diu tinc les angines que em tiren cap abaix i al damunt carrego a l'esquerra, ja que és aquesta la que diu que tinc més inflada.

La dona astorada no ha sabut que respondre'm, aquell moment surrealista s'ha vist trencat gràcies a Déu pels meus dos fills que fins aquell instant havien estat esperant-me fora.
Aleshores la doctora molt amablement m'ha preguntat: els nens bé?.
Bé, sí esclar, li he dit jo, no es tractava d'aprofitar l'avinentesa per vomitar-li el comportament hostil que estant tenint des que han començat les vacances. M'he limitat a comentar-li que el petit és un trapella però que presumeix de bona salut, i el gran pobre quan no te un all te una ceba, a lo que ella ha intervingut: doncs doni-li un complement vitamínic que no li farà cap mal, i al damunt ja anirà preparant el cos per quan arribi l'hivern.
Agraïda pel consell he marxat de pet a la farmàcia, i allí m'he gastat gairebé tot el que duia al moneder, com qui entra als xinos i a la tuntún el compte li puja un picot. Al nen li he comprat unes defenses que m'han recomanat.

15 euros m'han clavat per elles, i jo que em pensava que amb l'escut i l'espasa que li vam regalar durant la setmana Medieval de Montblanc ja en tindríem prou!!!.

ÒSTIA PUTA!

Estic malalta i encara m'hi he fotut més després de veure el què ha passat a Galícia. 

No tinc paraules per expressar el que sento. L'única cosa que em ve al cap (tot i l'embotit que el tinc pels antibiòtics) és que la mort és igual per a tothom, no per les circumstàncies en com arriba, (això ha quedat ben demostrat avui) sinó perquè en aquest moment, ja no hi ha diferències; no hi ha colors, ni religions, ni rics, ni pobres, ni polítics, ni ciutadans.... simplement som persones que desapareixem d'aquest món. 

Per als creients després d'aquest en trobaran un de millor, pels demés tot s'acaba, només quedaran els records mentre alguna cosa o persona els mantingui vius.

Ara és quan una es planteja el sentit de la vida.  

Criatures!

El “Coni “, que és com anomenem al nostre fill petit, ja que la seva manera de fer recorda a la de Conan el Barbar, personatge que interpretava A. Schwarzenegger, a la trilogia i que ara reinterpreta Jason Momoa a la darrera versió The Conan, the barbarian, ha vingut a la cuina mentre jo feia el dinar, i amb poc més d’1 minut ha desmuntat un dels prestatges de la nevera i s’ha endut el paquet de formatge ratllat, i clar el paquet obert estant l’ha escampat pel menjador tot evocant el conte dels germans Grimm, “Hansel i Gretel”, que deixaven trossets de pa pel bosc per no perdre’s  al camí de tornada.  

La diferència rau en que el nostre pis te uns 75 m2, i la distància de la cuina al menjador es ven bé reduïda, tenint en compte que les portes estan davant per davant.

Peró què hi farem?. Com diu el meu home: “Ja ho saps que això forma part de tenir nens petits a casa”.  És clar penso jo, on els tindrem sinó?, bé, obviem això últim,  però en tot cas s’ obre un tema de discussió que en alguns casos, com el meu, és recurrent:

Tenir fills ..... En quin moment? Estàvem els dos preparats? Teníem ple coneixement de causa de tot el què implica prendre aquesta decisió? Estàvem disposats a fer renúncies?....... I després d’anys de continuar intentant trobar les respostes et vénen més preguntes:  Éren necessaris dos fills en comptes d’1?   Per què?.  

 I aquí aleshores enllacem un altre cop amb les primeres preguntes, fins que el diàleg es converteix en un cercle “viciós” (bé potser aquesta última paraula que sovint junt amb l’altre s’utilitza com a frase feta), en aquest cas concret en te ben poc de viciós, donat que la discussió no desperta la libido en cap dels interlocutors, ans el contrari creix un mur de gel entre els implicats que ens peta de ple als morros, quan de sobte veiem el nostre fill gran observant-nos.  I amb aquelles cares desencaixades que ens han quedat, ens n’adonem que som una mena de falsificació mal feta de qualsevol obra cubista de Picasso.  

Aleshores em ve al cap aquella frase del llibre publicat el 1953, On he deixat les claus,  de J.V. Foix  “Es quan dormo que hi veig clar”, doncs això mateix, una ja espera que es faci de nit per poder enllitar-se i descansar que demà si algú ho vol....serà un altre dia!. 

Quin començament!

És desesperant, m’aixeco i ja no trobo les meves ulleres, això em fa està molt incòmoda. 

Tinc tant de mal a l’angina esquerra que el dolor m’arriba a l’ull passant abans per l’orella. Gairebé no puc pronunciar paraula, quina merda!, s’hi hi afegeixo que m’ha vingut la regla, i que la berruga que em van cremar de l’ingle, ara s’ha convertit en una cosa rara, podríem dir que el matí es presenta com aquests darrers dies: MERDÓS!. 

Penso en trucar a la Miri per consultar-li quin dels medicaments que tinc a casa (excloent-hi l’ibuprofeno i el paracetamol que són definitivament els que m’anirien bé i no en queda cap), em pot servir per frenar el malestar i què em trobo?: que no tinc telèfon, no puc marcar perquè el meu fill petit, a base d’òsties amb la seva comèdia de fer veure que truca als familiars i coneguts, se l’ha carregat.  Em decideixo per desmuntar l’aparell i veure si les tecles estan ben posades i resulta que em prou feines puc treure els cargols “extra-small” que hi porta.

Després d’estar patollant força estona i amb les mans tremoloses he decidit deixar-ho córrer. 

Està clar que avui no serà un bon dia. No puc trucar perquè l’aparell no em funciona. No em puc prendre cap dels medicaments que tinc aquí perquè no he pogut consultar quin m’aniria millor. No puc anar a la farmàcia perquè només tinc 5 euros per passar el que queda de mes i tampoc em puc carregar el mòbil pel mateix motiu.

Així doncs espero rebre alguna trucada i sigui pel motiu que sigui, voldrà dir que encara n’hi ha que es pensen que els puc servir d’alguna cosa. D’aquesta manera sabré que no estic aïllada del món, tot i que sí ho començo a estar de la vida.

Dia.....bé no sí a quin dia estem, se que estem a finals de juliol del 2013.