Un pessic d'avui, un dia qualsevol!

De vegades abans de fer una trucada ja saps què et respondrà l’interlocutor, i com continuarà el diàleg, però tot i així necessites escoltar-ho i confirmar en veu alta el que tu ja fa estona que saps. Avui és un d’aquells dies. Mentre tancava la botiga anava reproduint la conversa. «Ostres que bé, però vols dir, ja ho tens ben lligat?, n’estàs segura? ho veus?, me n’alegro, clar que sí dona.....» un cop corroborat el què ja m’havia imaginat m’he disposat a anar cap a casa caminant, amb pas ferm però sense pressa, una veu de l’interior m’ha recordat que avui els nens dinen al menjador. "Tinc temps. Temps d’arribar a casa, preparar-me el dinar i poder menjar sense englotir-me els aliments com faig de costum. Temps de poder seure al sofà prenent el cafè després de dinar. Temps d'arreglar-me i anar cap a l’escola amb calma". I tot d’una quan he posat la clau al pany, m’he recordat que avui ja tenen jornada intensiva, sí que dinen a l’escola però surten abans. Òstia! Ja hi som, són les 14,45 i els haig de recollir a les 15 h. No sé quin carai de dinar em puc preparar amb només un quart d’hora, i menys encara què podré assaborir en qüestió de segons. M’oblido d’alimentar-me, i directament intento arreglar-me els cabells com puc, no disposo de gaire temps per passar-m’hi la planxa, i la veritat per anar a on vaig potser no val la pena que ara m’estressi pensant en això. Tot plegat serà entrar i sortir. I amb la il·lusió que els fa que els reculli d’hora..... 

Tant es val, ni em pentino ni m’arreglo, no tinc cap compromís. 

Quan arribo a l’escola, veig de lluny un pare que perquè no dir-ho és d’aquests que estan per mirar-se'ls, i  n’hi ha ben pocs així, podríem dir que comptats amb els dits, i ves per on, els nostres fills es coneixen. Ja m’ha agafat l’atac d’inseguretat, quina pinta dec fer?, vols dir que em saludarà? Amb una mica de sort, ni s'adonarà que sóc jo i passarà de llarg.! Però no, no és així, ens topem frontalment i mentre jo camino airosa amb caire despistat, ell sap molt bé qui sóc, i em mira fixament i em saluda. Caguntot! i jo que desfermant seguretat he fet com si vingués d’una photocoll amb milers de periodistes, li he tornat la salutació amb un somriure i m’he endinsat literalment a la classe del meu fill petit, amagant-me d’aquest bon senyor fent veure que mirava les noves decoracions primaverals fetes pels petits artistes. Què penós tot plegat! Ho sé, en sóc conscient, passen els anys i les neurones que abans anaven a la velocitat de la llum i sabien què havien de fer a cada moment, ara sembla que perden el temps decidint a quina li toca moure fitxa!

Però siguem sincers a tots ens passa que en algun moment del dia, estem més pendents dels altres que de nosaltres mateixos, un gran defecte humà el voler agradar!.

EL COMIAT!

És un fet, ja ha marxat!. Feia mesos que ho havíem parlat i ho sabíem però el temps sempre és tan relatiu....

A mesura que s'anava acostant el dia els nervis afloraven per moments. Jo abans d'ahir em vaig llevar a les 5h i ja no vaig poder tornar a dormir més, neguitejada, donant-li voltes al cap. Preocupada per què no dir-ho?. Amoïnada. Però sense voler expressar-ho. Ja em vaig fer tot tipus de cabòries tota sola. No el volia fer partícip dels meus sentiments. Per ell ha de ser una experiència única, divertida, positiva i els meus neguits no l'haguessin ajudat gaire. Així que no he manifestat les meves pors en veu alta. 

Ahir a la tarda ens vam dedicar a preparar-ho tot. Jo li explicava curosament què i a quina part de la motxilla desava cada cosa. No sé si em parava gaire atenció la veritat, tot i que semblava ben implicat amb la situació. A la nit, la cantarella que els nostres pares ens han dit tants cops i que ara ens tocava dir a nosaltres: ara ben d'hora a dormir que demà no t'aixecaràs.... 

Avui al matí ha estat una explosió d'energia: llevar-se, dutxar-se, vestir-se i esmorzar, tot al seu temps, per tal de no fer tard a l'escola. Son germà petit, també li seguia el ritme, sense comprendre amb tota la seva dimensió què vol dir marxar de colònies. I jo no li he volgut donar gaires explicacions, he pensat que millor aniríem fent sobre la marxa. No fos cas que li agafés una arrancada sentimental i l'envaís la tristor de la separació.

Així que a dos quarts de deu del matí, hem vist com marxava l'autocar. Moments abans ens hem llençat petons, somriures, i ganyotes provocades pels nervis de dir-nos adéu. Per molt que ens pensem que hi estem preparats, és mentida, mai és suficient!. És curiós però com els pares vivim el moment de la separació, uns resten en silenci i pràcticament immòbils, els altres parlen i de tant en tant miren al fill o a la filla d'esquitllentes, altres es desfan llençant petons contra el vidre de l'autocar, n'hi ha que fins i tot pugen dalt amb qualsevol excusa, per assegurar-se que el nen o nena està bé. Però tots absolutament tots estem enganxats al costat del vehicle, fet que demostra que tot i amb el propi tarannà, patim d'una o altra manera els comiats. Vaja que no ens és indiferent!

I ara després de tantes hores, el començo a enyorar. I em vénen al cap les seves paraules entendridores "no sé si podré estar tres dies sense veure't". Ve't aquí l'escola de la vida, i ve't aquí un missatge senzill però que ho explica tot. Jo sé la resposta, la meva, però un cop més me l'he reservada per a mi. 

Un llarg silenci

Mesos i mesos de silenci, el meu cor enyora escriure, el meu cap ho té present, però la realitat és que compaginar feina fora i dins de casa és més difícil de què em pensava. Des que vaig tornar al món laboral (remunerat) que he quedat absorbida per aquest. Treballar de cara al públic té coses molt positives, el tracte amb la gent, la recompensa dels qui et feliciten per la teva feina, i sobretot el plaer de veure que cada dia, dipositen un granet més de confiança en tu, perquè saben que els escoltes, que pots arribar a entendre'ls, que pots compartir informació sense donar-la a altri. I això és la mare dels ous! Saber que no estem sols.

En un moment on les tecnologies pràcticament ens guanyen la partida, continuem sent individus, i com sempre ha estat en la història de la humanitat, necessitem formar part d'un grup. Compartir angoixes i emocions ajuda més a subsistir, no importa l'edat, ni el sexe, ni la ideologia, senzillament volem parlar, que algú ens pari atenció. I això és el que em passa a mi. M'agrada escoltar, i interactuar, tractar-los com a persones amb nom i cognoms, no només són clients que entren i surten anònimament. I això amb tot aquest temps m'ha tingut ocupada gairebé en la totalitat del meu cervell. He arribat a ser com una esponja (i no com aquell fardell del Bob).

Aquesta ha estat l'altra cara de la moneda, capficar-me massa per situacions que jo no podia resoldre, sempre he estat tan entregada!.Però ara amb aquest temps passat, estic començant a controlar els excessos d'empatia, i a mirar-m'ho des del raonament, sense deixar la gent de banda. Per això espero tornar a tenir temps per poder escriure, un dels hobbies que més satisfacció em proporciona.

Fins aviat!.

De coloms i Carpe Diem!

Tenir feina actualment és un luxe, motiu pel qual ja estic agraïda.

Aquest dissabte vaig sortir de casa al matí per anar a treballar, la ciutat feia poc que era desperta, els cotxes que hi circulaven es podien comptar perfectament amb els dits de les mans. La gent que hi havia o bé anava a comprar al mercat, o bé tornava a casa després d'una nit engrescadora!. I per descomptat no vull deixar de banda els extraviats turistes que fora de temporada poden gaudir a platxeri dels espais naturals que els hi ofereix la metròpolis, que anaven apareixent com a bolets. Ara que n'és època també, espero que no es trobin amb cap caçador!.

I tot dirigint-me a la feina em va sobtar una escena d'allò més colpidora: 2 coloms entortolligats damunt de la barana de l'amfiteatre, amb el mar rerefons (suposo que ells desconeixien el paratge romàntic que amagaven darrere seu). L'un picotejant suaument el cap de l'altre amb un ritual marcat. I jo que sóc conscient que tinc tant de cap com de barret! Vaig sentir una agradable sensació marcada per la situació. No perquè faci molt de temps que no em picotegen la testa (bé no és que m'ho hagin fet mai), com tampoc perquè no em miren els polls, primitivament parlant, o que no se' m entortolliguen, o que no em porten en cap paratge romàntic.
Ans el contrari, sóc jo qui mira els polls al cap dels meus fills, quan rebem la nota de l'escola on adverteix que hi torna a haver una plaga. I de fet l'única cosa que se'm entortolliga són els budells de tant en tant quan els nervis afloren!. Perquè no ens enganyem que la vida que portem en nom de la modernitat, o del feminisme o de la mare que em va parir és ben estressant. Que si treballes fora i dins de casa, o si treballes solament a dins. Que si tens fills o que si no en tens. Que si ets jove o que si no ho ets tant. Que si els qui tenen perquè porten un ritme de vida que no poden aturar, que si els qui no tenim anem de cul per poder sobreviure.... Però la felicitat són moments concrets, o minuts viscuts, i ara hem d'aferrar-nos a qualsevol cosa, i mirar el got mig ple. Assaborir un passeig per la ciutat, gaudir de les vistes que ens ofereix, i pensar que les coses de mica en mica es van arreglant o estan en vies de fer-ho ens pot portar a valorar el que tenim. Perquè la pega de la raça humana és prendre consciència de les coses i/o les persones quan les hem perdut.

Com em va dir un amic meu fa anys, mentre intentàvem arribar a un tipus de ritual... CARPE DIEM!.

L'Amor se'n va i ell/a es queda!

Ja tenia raó, ja, en Joan Capri quan deia la frase: L'amor se'n va i ella es queda!. Ho recordo de petita amb certa estranyesa, ja que mons pares se'n feien un fart de riure amb les "casettes" d'aquest bon senyor, però jo no li acabava de trobar el què?. Ara les coses són diferents, ja no hi ha casettes!, i estic segura que m'hi passaria hores escoltant-lo i rient una bona estona!.

Parlo d'ell perquè d'ençà de l'altre dia, que no me'l trec del cap. Jo era al carrer esperant l'autobús, i una escena em va captivar: dos adolescents, tindrien uns 16 anys, entendrits amb prudència i vergonya, i ell li comenta a ella que té mal de gola, quan sense pensar-s'ho gens ni mica la noia li fa un petó a la campana del coll, amb una entrega de les que només es fan en aquesta època. I jo mentre els observava discretament em plantejava com canvien les coses quan ja tens uns anys i fa temps que estàs amb la mateixa parella. 

Ja no se t'acudeix ni comentar-li: què et fa mal?, perquè saps que amb una mica de sort obtindràs un "ah" sense cap implicació, ni una mirada mentre en pronuncia l'exclamació.

I et conformes a dir-t'ho a tu mateixa en veu alta, com si parlessis amb una presència oculta de la casa, mentre et busques el paracetamol! Minuts més tard em fixo amb un home que passa dels 40, tot arregladet, ben vestit, amb un preciós ram de flors i una bossa de regal no gaire discreta. I vaig sentir enveja de qui rebria tals obsequis. Em vaig imaginar una escena d'allò més romàntica, vaig projectar les seqüències d'ell arribant a casa, mentre la dona a la cuina aliena a la sorpresa, més tard és delitava sentint-se estimada. Però al cap d'una estona, hi va sortir una núvia amb el ram que aquell home li devia entregar com fan la majoria dels padrins de casament. Efectivament la calor m'afecta! I l'edat també!. Per sort l'autobús va arribar i vaig deixar d'el·locubrar, tot i que mentre hi pujava veia com el meu romanticisme es quedava a la parada, i amb el primer sotrac vaig haver de retornar a la meva jornada maternal, intentant evitar que la cadireta de passeig del meu fill petit s'estavellés contra un dels usuaris, perquè això sí que ho tenim, tanta normativa i tant de civisme em fan petar de riure, tot i que confesso que aquest dia m'hagués posat a plorar per la pressió que exercia el conductor amb la seva actitud de no posar en marxa el vehicle si jo no plegava el cotxet. I vet aquí que per complicar les coses, no me'n vaig sortir.

Vaig suar la cansalada de tant patollar!, fins que amb l'ajuda d'uns bons samaritans ho vaig aconseguir. Ara de la travessia que vaig haver de fer fins a pagar el ticket, ja en parlarem un altre dia. Perquè que és estiu i la gent va a la platja ho sé. Però que per manca de servei ens facin anar enllaunats i marats fins al capdavall, d'això no en diu res la normativa. 

Potser que ens deixem de pantoflades i anem per feina.

La dimensió desconeguda!

Descobrir que el teu cul té vida pròpia, no deixa de ser sorprenent. I com és fa això?. Molt senzill... mirant-te als aparadors mentre camines. (tots els mortals ho fem sovint això).

Que és voluptuós, ja ho saps, no ens enganyem, fa temps que les calces que utilitzes ja no són aquelles rebufones que et quedaven tant bé i et podies permetre el luxe que fossin baixetes perquè el teu ventre pla es podia lluir perfectament. Ara després d'uns quants anys, la talla és més o menys com la de la Bridget Jones. (Probablement totes recordem aquest personatge fàcilment, és una de les pel.lícules recurs de la televisió).

O altrament dit són calces-faixa. Aquelles que sempre havies vist posades a la teva iaia, i tu en veu baixa et deies que mai arribaria el moment de posar-te aquell despropòsit.

Però vet aquí, que amb el pretext de la comoditat i sense adonar-te'n compte has anat canviant model i talla com qui dies passa anys empeny.

Que si la blonda amb molesta, que si el tanga se'm posa per dins i feina rai per fer-lo sortir. Que si els estampats florals són més propis dels 20 anys, i tu que ja ets una dona, busques alguna cosa que s'adigui més a la teva maduresa que tant t'entestes en demostrar, i per tant et decantes pels llisos neutres. I com no podia ser d'altre manera, vas sempre de negre, considerat el rei dels teus colors. Com dic jo per dins i per fora.

Les persones que m'envolten, ja proven ja, de regalar-me peces de roba de colors. Però jo sé fermament que el meu color és el del dol, i no perquè se m'hagi mort ningú (Déu no ho vulgui). Sinó perquè altra vegada el pretext de la comoditat s'imposa, i donada la facilitat amb que es combina amb les diferents tonalitats, és una aposta segura.

De  vegades em plantejo i no es pas la meva intenció la de ferir ningú, que als països àrabs, aquells més radicals, jo aniria prou còmoda: ben tapada i de negre.

Però fora conyes, que ara mateix el patí no està per bromes en aquelles contrades, diré que malgrat que una mateixa se sap sabedora de la seva anatomía no arriba mai el moment de passar l'exàmen de la conformitat.

Perquè per molt que les dones que hem passat  la frontera dels 40 anem del pal "jo em sento bé, qui vulgui que em miri i qui no, que s'hi foti fulles", no és mai massa el temps que podem dedicar (això quan el tenim esclar) a cuidar-nos i canviar el fons d'armari, com molts dels programes que la TV Merda ens proposa.

Així que sempre ens quedarà l'opció d'anar a la platja de nit, amb l'excusa que amb la claror de la lluna també agafa la morenor!.

Per als qui vulguin passar una bona estona gaudint d'una pel.lícula que parla de les relacions sentimentals, utilitzant el pes com a referent, us recomano Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Pel.lícula candidata als Òscars l'any de la seva estrena, 2009.

The Soylent Green i altres aberracions!

Fa uns dies em va venir el desig de revisionar una pel·lícula que porta per títol Soylent Green, aquí anomenada Cuando el Destino Nos Alcance. Interpretada per un seguit d'actors dels bons, dels d'abans, els de sempre. Charlton Heston, Edward G. Robinson, etc... Amb això no vull dir que els d'ara no ho siguin, però potser per enyorances i records de joventut sempre he sentit especial admiració pels primers, sobretot val a dir, perquè les veus que els han doblat tenien personalitat pròpia.

Doncs el cas és que recordava que era una d'aquestes històries que no em va deixar indiferent, i haig de confirmar que tot i que estèticament ha quedat endarrerida, no m'ha defraudat. Aquest llargmetratge estrenat l'any 1973 intenta reflectir com serà el futur l'any 2022. Probablement pel director Richard Fleisher, deuria ser tota una odissea fer un acte tant costós d'imaginació, però ara a només vuit anys per arribar a la data assenyalada, penso que ben poc en sabien o sabíem aleshores de com seria aquesta època.
 La qüestió és que els encerts de la pel.lícula són que la gent tindrem pocs recursos, en aquell cas s'extrema fins al punt que la gent s'alimenta de productes artificials, que al final són una sorpresa per al protagoniste quan descobreix que estan fets amb cossos humans sense vida. Vull dir dels morts clar!. I aquell qui té la sort de poder fer-se amb un tomàquet, una patata o fins i tot un bon tros de bistec, ha de pagar-ho ben car, i anar d'estraperlista. Les condicions de vida d'aquella  societat distòpica són terribles, però no pas gaire diferents a les que tenim ara. I el que em va cridar l'atenció és el tractament que reben les dones, les que no formen part dels marginals, i ni estan casades ni són mares de família i que pertanyen a una classe social més elevada. Perquè passen a ocupar pisos buits, formant part del mobiliari d'aquest, tal és així que se les anomena Moble. Sí, sí, i la seva missió es acontentar al llogater que entra a l'habitatge, tot preparant-li el menjar, les reunions socials, o el que sigui, deixant al seu caprici el dret de follar-se-la quan li vingui de gust. Bé, No sé pas quin tipus de trauma deuria tenir  aquest director amb les dones de la seva vida (si és que en va tenir cap) per mostrar la figura femenina d'aquesta manera, però el cas és que mirant la pel·lícula fredament, malauradament ens acosta bastant a la nostra realitat. 

No sóc tremendista però cada cop més me n'adono que el futur per molt color verd que alguns hi vulguin posar, no deixo de veure'l negre. 

Objectes perduts no identificats!

És cert que a mi no m'han clavat literalment un ganivet per l'espatlla, com també és cert que metafòricament me'n deuen haver clavat uns quants. 
El cas és que l'altre dia a mitjanit, em vaig despertar amb molèsties a l'espatlla, quan de sobte en treure'm la samarreta de dormir, me n'adono que hi porto enganxada una piruleta. La meva reacció automàticament va ser d'alleugeriment, però per altra banda de fàstic.
A veure anem a pams, que et surtin mitjons alhora de fer el llit és una cosa que pot passar i en el llit dels nens fins i tot freqüent, però clar que et trobis objectes perduts com el que em va sortir a mi, ja comença a fer-me dubtar de la meva capacitat organitzativa amb les criatures. Ben mirat sí que havien estat jugant al meu quarto, però d'aquí a mig menjar-se les gominoles al meu llit hi ha una gran diferència. D'ençà de l'altre dia que ara ja tremolo quan m'haig d'enllitar per por al què hi trobaré.
Però la pregunta real és, quan temps em queda d'haver d'anar darrere dels meus fills, recollint-lis tot el que ells van deixant, a mesura que van passant per totes les cambres de casa nostra?
Que si arriben i les sabates volen pel menjador, que si dinen i les molles que cauen a terra allí es queden, que si la pell del plàtan la deixen damunt la taula (no sé si es pensen que ara em dedico a pintar natura morta?). I de coses en tenim per parar un carro!. Per sort he aconseguit que el pipí el facin al forat on toca i després abaixin la tapa del WC, cosa que agraeixo, ja que quan vaig de vegades a algunes cases i em trobo que la deixen oberta i ben aixecada com si allò s'hi hagués de ventilar, confesso que em fa una mica d'angunieta. I consti que no sóc cap obsessa de la neteja però m'agrada tenir i mantenir un cert ordre que fa que la convivència sigui més portable i suportable entre tots nosaltres. Però darrerament amb el meu fill gran especialment, lliuro una batalla diària i esgotadora per fer-li entendre que ja no per egoisme meu, sinó que si m'ajuda amb les seves coses, potser li podré dedicar més temps, en comptes d'estar amunt i avall del pis endreçant les engrunes deixades per la Fada, de Charles Nodier, segons explica al seu llibre. Només el consol de creure que és la preadolescència el que el fa ser més norriet, em fa tenir l'esperança d'un repte que amb el temps aconseguirem. Val a dir però que ara a canvi de jugar una estona amb l'ordinador es fa càrrec de la seva habitació. Espai que comparteix amb el petit, que pel contrari per tal d'endreçar-ho tot és capaç de deixar els superherois dormint a la nevera. Ja és ben cert, això que es diu que cada fill és un món per molt que hagin sortit dels mateixos pares.

MARES!

Sé que ja ha passat, però no vull deixar de parlar de la celebració del Dia de la Mare.

Què se suposa què celebrem? Que som mares. 

I això ja és motiu perquè una mena d'imant ens uneixi sota una mateixa condició. I d'aquesta manera ens fem costat totes, conegudes i desconegudes, properes i llunyanes.
Amb la primera llum del dia, ja comences a rebre tota classe de felicitacions: divertides, gràfiques i aquelles tendres que de llargues mai s'acaben, i que depenent del ball d'hormones que tinguis en el moment de rebre-les et fan fins i tot tenir ganes de plorar.

Perquè en el fons tots aquests missatges no deixen de ser un reconeixement a una tasca que mai de la vida, es podrà valorar en tota la seva dimensió.
És cert que nosaltres en podem ser conscients, però no ens enganyem, la majoria de les nostres parelles, amb el pretext de ser un desig per la crida de la maternitat, no consciencien que de vegades pot arribar a ser més dur aquest treball, que molts dels que realitzen ells fora de casa.
Així doncs he volgut fer la meva aportació personal amb un seguit de frases donades per situacions que sorgeixen al llarg de la nostra infinita jornada laboral. Que de ben segur, alguna de vosaltres compartirà.

Qui fa dormir els nens?, qui escolta la seva respiració mentre dormen?, qui s'aixeca quan tenen malsons?, qui els prepara la roba per demà?, qui els desperta amb tendresa cada matí?, qui els hi dóna l'esmorzar?, qui revisa les motxilles?, qui els porta a escola?, qui els recull?, qui insisteix que es posin els abrics quan fa fred?, qui segueix la rutina i els horaris?, qui prepara els aniversaris?, qui es preocupa dels regals?, qui ha sortit per comprar-se roba i ha tornat a casa només amb roba per ells?, qui canta amb veu baixa les cançons del festival de nadal?, qui repassa els exàmens?...... Qui sap quan estan malalts amb una simple mirada?, i quan estan tristos?, qui sap de qui s'enamoren?, i qui els hi ha trencat el cor?, qui sap el que els fa fràgils?, qui faria sempre d'escut per ells?, qui sap els seus desitjos?, i les seves pors?, qui sap els seus somnis? I així em vénen mils de preguntes al cap, però totes amb una sola resposta: LA MARE.

Des que saps que estàs embarassada ja pateixes perquè tot vagi bé, perquè la criatura arribi a terme, perquè no hi hagi complicacions el dia del part. I des del dia que neixen saps que l'aventura acaba de començar, i any rere any desitges que no s'acabi perquè en el fons sents que qui ha donat sentit a la teva vida són els teus fills. I tu, només tu, voldràs posar el punt final de la teva història, esperant tenir prou edat per a saber que ells comprendran que has acabat un cicle, però que el seu ha de continuar.

Perquè cada dia, és el dia de la mare. A totes FELICITATS.

Divines vacances!

I ja hi tornem a ser.

S'han acabat les tan esperades vacances de setmana santa, i una es planteja... realment han estat vacances? Serà que sí, si tenim en compte que no hem hagut d'anar amb horaris escolars, però per la resta a mi que em perdonin, però la meva vida ha continuat sent el que era, un deixo d'estar aquí per estar allí. I això que comporta realment?, bé doncs que les tasques rutinàries les continues fent, però en un altre espai. Ja marxes procurant deixar-ho tot recollit i net per allò que si t'entren com a mínim, que els lladres no puguin dir que la casa era bruta! I quan arribes al lloc on suposadament gaudiràs d'un temps on et podràs rascar la part del cos que et faci més ràbia, amb el rotllo que està ple de pols pel temps que ha estat tancat, et dediques a netejar i condicionar-ho tot per tal que l'estança aquests dies sigui el més agradable per a tots, conscient que amb la canalla no et durarà bé ni els 10 minuts posteriors als que hagis finalitzat les tasques.

I jo, que darrerament crec que hauria de fer un curset de gestió del temps, encara no prou enfeinada he decidit treure el bolquer al meu fill petit, que ja sé que era hora, però que voleu que us digui, a una certa edat hi ha coses que fan molta mandra. Però el cas és que el xiquet ho ha agafat amb ganes, tal és així que els dos primers dies no ens hem mogut pràcticament de la comuna. I ha estat un joc divertidíssim segurament per ell anar corrents des de qualsevol cambra del pis al lavabo, tot teatralitzant la situació. Jo entre tantes corredisses he acabat amb un esquinçament al peu. S'ha de ser del gènere, però ja us podeu imaginar que el control d'esfínters ha estat una novetat enmig de tanta monotonia.

I vet aquí que després de l'empatx corresponent de mones (això en cas que hàgiu aconseguit posar-vos d'acord amb els padrins i les padrines per tal d'aconseguir aquests pastissos tan tradicionals en aquestes dates) i havent tornat a la quotidianitat de casa, m'assec a treballar a l'estudi i amb el silenci trencat per la respiració dels qui ja dormen, prenc consciència de la relativitat del temps.

* El vídeo de l'inici de la pàgina és un trosset d'una pel·lícula titulada Shirley Valentine. Per a qui vulgui veure que les dones generalment (ja sabem que hi ha excepcions) sempre hem fet el mateix, tot i que  us recomano que la veieu tota sencera.

Presentacions i Emocions!

L'aventura de fer alguna cosa que pot arribar a la gent sempre és emocionant. Si més no, és com ha estat la meva col·laboració en el còmic d'Olga Resina Pelfort, Sergio Pérez Moya, i una servidora, editat per Ooso Còmics.

Després de compartir nits de vetlla amb ells, mitjançant les xarxes socials i treballant a hores intempestives, hem presentat el Supercatalà. Diari d'un català indignat.
No cal dir que el títol per si sol dóna pistes més que evidents de què va aquesta novel·la gràfica. Però per si algú encara no ho té clar, diré que és un noi de vida normal i corrent, que tot i amb una carrera (estroncada perquè actualment la investigació és per als governants l'últim cagalló de la tira) s'aficiona als còmics per tal de donar sortida als seus artefactes robòtics, i ell mateix fart de la situació socio-econòmica que estem patint, acabarà convertint-se en un superheroi, protagonitzant la primera de les seves aventures, fent de la indignació l'acció, en aquest cas contra el poder financer.
I fins aquí el resum d'aquesta primera història del nostre personatge, que esperem que n'esdevinguin una rere l'altre, amb més temes pendents de resoldre, que no cal dir que en tenim per parar un carro!

I vet aquí que hem començat a fer les corresponents presentacions i clar, jo que des que he passat la frontera dels quaranta tinc les emocions a flor de pell, confesso que he patit nervis, il·lusió i alegria entre d'altres en aquests actes. Bé fins que han aparegut els meus fills, que tot i estar molt disposats a gaudir del moment i sentir-se orgullosos de la seva mare, han dit prou en el moment menys oportú.

Tal com l'últim dia, que mentre el periodista Xavier Grasset ens apadrinava l'acte amb un exquisit savoir faire, el més petit s'atansava a la taula on estàvem tots asseguts i no se li acut altra cosa que cridar: "mama que has vist quin caragolet he trobat a la terrassa?". Jo que per despistar no li vaig donar contesta l'única cosa que vaig aconseguir va ser fer-lo cridar més alt, repetint la mateixa pregunta fins que son pare es va adonar de la situació i el va venir a buscar. I no només això sinó que en acabar quan la gent demanava la seva dedicatòria ja em veieu escrivint amb una mà, mentre amb l'altre aguantava les bestioles que sense miraments acaparaven l'atenció dels assistents. Així queda palès que de vegades no cal muntar cap circ perquè t'en sortint els nans. 

Jo per si de cas ja m'emporto la carpa!.

Quin divertiment!

No em fa res sentir-me escèptica, diferent o fins i tot mare desnaturalitzada, quan es tracta d'anar al parc amb els nens. Aquest és un fet que em causa un estrès físic i emocional molt per damunt de les expectatives pròpies.

Ja surts de l'escola amb aquelles bestioles anomenades fills, que sembla que surtin dels "encierros" dels "San Fermines" quan deixen anar els toros!.

I tu que has planejat una estada idíl·lica al parc amb ells, jugant tranquil·lament amb el cubell i les pales a la sorra, o gronxant-los mentre escoltes bellugar els arbres, et trobes que la crua realitat és una altra: ni portes cubell ni pales, ni gronxes tranquil·lament als nens, sentint la brisa a la cara. 

El que sents és una cridòria desfermada, provocada per tota la canalla que entre corredisses bramen, com si estiguessin sols al món. I mentre vas mirant que el gran, que comparteix pilota amb els imitadors de Cristianos i Messis, conscient que ell s'hi esforça però en el fons saps que mai no es classificarà en cap categoria, no es faci mal, no pares de perseguir al petit, que fent-se el gran experimenta pujant i baixant sol pels tobogans que són per nens més grans. I clar patidora que és una, no pot estar asseguda com la resta de mares, que contemplen des de la llunyania amb una desfermada seguretat, com els seus fills desafien sovint la llei de la gravetat.

I vet aquí que intentes mantenir la dignitat entre cares conegudes i no tant, i somrius amb un posat de tòtila que és el que predomina entre la majoria de les mares que comparteixen l'espai lúdic. No cal dir que quan pares l'orella en alguna de les converses, te n'adones compte que la gent té una necessitat desesperada de comunicar-se amb els altres, perquè xerrar ho fan molt, però que els diàlegs tinguin contingut, això ja és una altra cosa.

Per sort sempre ens queda l'excusa d'estar per als petits energúmens, sobretot quan veus que les empentes per aconseguir pujar abans als artefactes que ens ofereix el parc, o mirar de compartir els estris que ha deixat algun dels seus propietaris, poden acabar com el rosari de l'aurora. Moralina: Si estàs al ball, has de ballar! Així que buscarem alternatives.

Medicaments i components!.

Realment memoritzar els noms d'alguns medicaments és un os. No per falta de capacitat, sinó més aviat perquè o bé són d'alló més vulgars o bé perquè són tan enrevessats que resulta impossible recordar-te'n. Sense anar més lluny en posaré d'exemple un que anuncien aquests dies i que té per finalitat fer anar de calces a qui li costa, i s'anomena Micralax Macrogol. I jo que penso... (darrerament ho faig sovint això d'exercitar les poques neurones disponibles) és un avís que el que et pot sortir és abastament més gran del que et puguis imaginar i no patiràs per encertar-la?. 

D'altres en canvi són mega-complicats tipus Atorvastatina , Gemfibrozilo o Enalapril, aquest últim és per a compensar la tensió arterial, pobre del que no se'n recordi quan el vagi a comprar, abans que pugui emetre qualsevol só,  ja li haurà agafat un cobriment de cor.

Amb el que ens ha costat aprendre'ns Ibuprofè i paracetamol!. No podrien ser noms tant simples com Dolorac, que ja tens clar que és per dolors diversos. 

De fet quan mires la composició d'alguns d'aquests productes,  ja directament t'escagarrines!. No saps mai si es millor pendre'ls o morir.

Ara em ve al cap un que el recomanen per reforçar la calç dels ossos, és diu Calcinatal que no sabem sí en fa l'efecte, però que causa una certa impressió quan llegeixes un dels seus components: Esperma de balena, alça!. Ma germana Ceci és una de les usuàries del producte i de moment no fa la pinta de catxalot!.  Però en aquest cas el més preocupant de tot és qui ha estat el fera que ha gosat aconseguir que la balena fes tan amable aportació?, i com s'ho ha manegat?. Ai quines palles mentals, i mai millor dit. 

És cert que la medicina ha evolucionat, gràcies a molts científics. Tot i que  de vegades  tinc la sensació que els que no hem evolucionat al mateix ritme, som la resta dels humans. Perquè sinó és així perquè els hi posen aquests noms tan vulgars als nostres productes que suposadament és vénen pel benestar de la salut?, potser arribarà el dia que algú ens facilitarà la feina. 

Mentrestant donem gràcies a la comprensió dels farmacèutics que amb paciència solen interpretar el que per nosaltres és un altre idioma.

LA PUBLICITAT!

Us heu plantejat mai com deu ser la persona que programa la publicitat a la televisió? Jo ja fa temps que hi dono voltes.

El cas és que tinc comprovat que cada cop que encetem un dels àpats diaris, bé sigui esmorzar, dinar o sopar, coincideix amb un d'aquells anuncis tan horripilants de fongs a les ungles dels peus, o de la porqueria que s'acumula a la boca si no et rentes bé les dents, o pitjor encara, una parella que va calenta i quan es tracta de netejar la cuina es magregen fins a esclatar, (confesso que vaig comprar el producte amb la il·lusió que em passés el mateix, i haig de dir que ni de bon tros va marxar el greix!). I no cal dir el dels condons que ja sé que tractant-se d'això per nassos han de publicitar el sexe, perquè a mi que no em vinguin amb hòsties però això de fer l'amor ja no té ganxo, si més no, és el que ens fan veure, i no vull ser carrinclona, però que aquests anuncis te'ls fotin mentre estàs dinant amb els teus fills petits té molla!.
Que forma part de la vida? és així, però cal que tot això ho programin en horari com ho diré.... diürn? Potser és per això que després les criatures van tan avançades amb certes coses. No m'estranya si resulta que ho tenen constantment present, ja no només per les pel·lícules que lògicament jo no sé a casa dels altres però a la meva ja procurem evitar les que tenen un contingut violent o sexual, però haver-t'ho d'empassar de totes totes quan ens posen publicitat em sembla bastant heavy. 
Així doncs no és d'estranyar que el teu fill quan veu que has comprat unes postres fetes amb pasta follada et miri rient i et digui que la vol provar! I tu li has de fer entendre que és pasta de full amb la que es fan els croissants, però que ningú se l'ha passat per la pedra. O de sobte et fa preguntes que tu a la seva edat no haguessis ni gosat imaginar, tipus: Costa molt de fer això? Com es fa? Ho fas molt amb el papa? I bé jo aquí sí que ja perdo els estreps, què vol dir que ara haig de passar comptes amb el fill sobre quan i on exercito algun dels muscles de la meva anatomia? Va home va!, on anem a parar. Prego a totes les televisions i canals del món que s'ho plantegin a l'hora de programar els anuncis i el contingut dels mateixos. Ja que sinó ja em veig proposant a l'escola una extraescolar sobre els ets i uts de la qüestió no fos cas que no superin les espectatives que els hi hem anat creant.

CACA!

Un fuet amb bacteris de nadons podria suplir la dieta de probiòtics als intolerants als làctics (ACN)

Investigadors de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (Irta) de la Generalitat han obtingut un fuet que incorpora bactèries de l'àcid làctic potencialment probiòtiques. Aquestes bactèries s'han obtingut a partir de femtes de nadons sans, i després de purificar-les, cultivar-les i observar-ne les característiques s'han utilitzat com a cultiu iniciador per obtenir el fuet potencialment probiòtic, baix en sal i en greix, adequat per a persones que no poden ingerir làctics. D'aquesta manera, consumint deu grams diaris d'aquest embotit podrien assolir la ingesta recomanada de probiòtics. Ara, el producte està en la fase d'estudi en humans per comprovar els efectes probiòtics esperats.

Al tanto amb la notícia!!! Això va sortir l'altre dia al diari, i vaig haver-m'ho de llegir dos cops per saber realment que després de tanta parrafada en realitat estaven parlant de Caca!. Pobres intolerants a la lactosa estic convençuda que n'hi ha que preferiran continuar patín els efectes de la llet, que no pas ingerir merda!. Això cas que quan comercialitzin el producte anomenat "fuet", posin els ingredients de què està fet. Pot ser tot un espectacle veure les reaccions dels qui es mirin l'etiqueta dels components, tendència actual de molta gent amb problemes d'intoleràncies o al·lèrgies. Clar que l'empresa que decideixi distribuir-ho haurà de tenir els collons més ben plantats, ja que tot i amb el màrketing i les ganes que hi hauran de posar, no tindran més opció que mostrar l'orígen humà de l'anomenat embotit.

Ai làs, que fort tot plegat!, ja em veig les mares de les criatures a les portes de l'institut (Irta) oferint a bon preu les deposicions fetes pels seus fills. I em pregunto jo, serà caca fresca? és a dir del moment? del dia?. O serà caca congelada?. Ai no ho veig clar això. Començo a pensar que potser hi ha una campanya, ideada per algun geni, perquè la gent sense recursos pugui alimentar-se ni que sigui a preu de.....quisca. 

Perquè no hem d'oblidar que setmanes enrere també al telenotícies informaven dels beneficis de consumir insectes i fins i tot meduses!. Així que prepareu-vos aquest estiu, segur que n'hauràn deixat anar  a consciència d'aquestes bèsties, i encara et diran que ets un privilegiat si et piquen. Potser serà el moment que naltros oferim  el verí a bon preu!. 

Quins pebrots que tenen tots aquests que ens volen fer passar per un cos d'agulla!. Jo amb ells sí que els hi faria menjar merda i de la grossa!.