De coloms i Carpe Diem!

Tenir feina actualment és un luxe, motiu pel qual ja estic agraïda.

Aquest dissabte vaig sortir de casa al matí per anar a treballar, la ciutat feia poc que era desperta, els cotxes que hi circulaven es podien comptar perfectament amb els dits de les mans. La gent que hi havia o bé anava a comprar al mercat, o bé tornava a casa després d'una nit engrescadora!. I per descomptat no vull deixar de banda els extraviats turistes que fora de temporada poden gaudir a platxeri dels espais naturals que els hi ofereix la metròpolis, que anaven apareixent com a bolets. Ara que n'és època també, espero que no es trobin amb cap caçador!.

I tot dirigint-me a la feina em va sobtar una escena d'allò més colpidora: 2 coloms entortolligats damunt de la barana de l'amfiteatre, amb el mar rerefons (suposo que ells desconeixien el paratge romàntic que amagaven darrere seu). L'un picotejant suaument el cap de l'altre amb un ritual marcat. I jo que sóc conscient que tinc tant de cap com de barret! Vaig sentir una agradable sensació marcada per la situació. No perquè faci molt de temps que no em picotegen la testa (bé no és que m'ho hagin fet mai), com tampoc perquè no em miren els polls, primitivament parlant, o que no se' m entortolliguen, o que no em porten en cap paratge romàntic.
Ans el contrari, sóc jo qui mira els polls al cap dels meus fills, quan rebem la nota de l'escola on adverteix que hi torna a haver una plaga. I de fet l'única cosa que se'm entortolliga són els budells de tant en tant quan els nervis afloren!. Perquè no ens enganyem que la vida que portem en nom de la modernitat, o del feminisme o de la mare que em va parir és ben estressant. Que si treballes fora i dins de casa, o si treballes solament a dins. Que si tens fills o que si no en tens. Que si ets jove o que si no ho ets tant. Que si els qui tenen perquè porten un ritme de vida que no poden aturar, que si els qui no tenim anem de cul per poder sobreviure.... Però la felicitat són moments concrets, o minuts viscuts, i ara hem d'aferrar-nos a qualsevol cosa, i mirar el got mig ple. Assaborir un passeig per la ciutat, gaudir de les vistes que ens ofereix, i pensar que les coses de mica en mica es van arreglant o estan en vies de fer-ho ens pot portar a valorar el que tenim. Perquè la pega de la raça humana és prendre consciència de les coses i/o les persones quan les hem perdut.

Com em va dir un amic meu fa anys, mentre intentàvem arribar a un tipus de ritual... CARPE DIEM!.

L'Amor se'n va i ell/a es queda!

Ja tenia raó, ja, en Joan Capri quan deia la frase: L'amor se'n va i ella es queda!. Ho recordo de petita amb certa estranyesa, ja que mons pares se'n feien un fart de riure amb les "casettes" d'aquest bon senyor, però jo no li acabava de trobar el què?. Ara les coses són diferents, ja no hi ha casettes!, i estic segura que m'hi passaria hores escoltant-lo i rient una bona estona!.

Parlo d'ell perquè d'ençà de l'altre dia, que no me'l trec del cap. Jo era al carrer esperant l'autobús, i una escena em va captivar: dos adolescents, tindrien uns 16 anys, entendrits amb prudència i vergonya, i ell li comenta a ella que té mal de gola, quan sense pensar-s'ho gens ni mica la noia li fa un petó a la campana del coll, amb una entrega de les que només es fan en aquesta època. I jo mentre els observava discretament em plantejava com canvien les coses quan ja tens uns anys i fa temps que estàs amb la mateixa parella. 

Ja no se t'acudeix ni comentar-li: què et fa mal?, perquè saps que amb una mica de sort obtindràs un "ah" sense cap implicació, ni una mirada mentre en pronuncia l'exclamació.

I et conformes a dir-t'ho a tu mateixa en veu alta, com si parlessis amb una presència oculta de la casa, mentre et busques el paracetamol! Minuts més tard em fixo amb un home que passa dels 40, tot arregladet, ben vestit, amb un preciós ram de flors i una bossa de regal no gaire discreta. I vaig sentir enveja de qui rebria tals obsequis. Em vaig imaginar una escena d'allò més romàntica, vaig projectar les seqüències d'ell arribant a casa, mentre la dona a la cuina aliena a la sorpresa, més tard és delitava sentint-se estimada. Però al cap d'una estona, hi va sortir una núvia amb el ram que aquell home li devia entregar com fan la majoria dels padrins de casament. Efectivament la calor m'afecta! I l'edat també!. Per sort l'autobús va arribar i vaig deixar d'el·locubrar, tot i que mentre hi pujava veia com el meu romanticisme es quedava a la parada, i amb el primer sotrac vaig haver de retornar a la meva jornada maternal, intentant evitar que la cadireta de passeig del meu fill petit s'estavellés contra un dels usuaris, perquè això sí que ho tenim, tanta normativa i tant de civisme em fan petar de riure, tot i que confesso que aquest dia m'hagués posat a plorar per la pressió que exercia el conductor amb la seva actitud de no posar en marxa el vehicle si jo no plegava el cotxet. I vet aquí que per complicar les coses, no me'n vaig sortir.

Vaig suar la cansalada de tant patollar!, fins que amb l'ajuda d'uns bons samaritans ho vaig aconseguir. Ara de la travessia que vaig haver de fer fins a pagar el ticket, ja en parlarem un altre dia. Perquè que és estiu i la gent va a la platja ho sé. Però que per manca de servei ens facin anar enllaunats i marats fins al capdavall, d'això no en diu res la normativa. 

Potser que ens deixem de pantoflades i anem per feina.

La dimensió desconeguda!

Descobrir que el teu cul té vida pròpia, no deixa de ser sorprenent. I com és fa això?. Molt senzill... mirant-te als aparadors mentre camines. (tots els mortals ho fem sovint això).

Que és voluptuós, ja ho saps, no ens enganyem, fa temps que les calces que utilitzes ja no són aquelles rebufones que et quedaven tant bé i et podies permetre el luxe que fossin baixetes perquè el teu ventre pla es podia lluir perfectament. Ara després d'uns quants anys, la talla és més o menys com la de la Bridget Jones. (Probablement totes recordem aquest personatge fàcilment, és una de les pel.lícules recurs de la televisió).

O altrament dit són calces-faixa. Aquelles que sempre havies vist posades a la teva iaia, i tu en veu baixa et deies que mai arribaria el moment de posar-te aquell despropòsit.

Però vet aquí, que amb el pretext de la comoditat i sense adonar-te'n compte has anat canviant model i talla com qui dies passa anys empeny.

Que si la blonda amb molesta, que si el tanga se'm posa per dins i feina rai per fer-lo sortir. Que si els estampats florals són més propis dels 20 anys, i tu que ja ets una dona, busques alguna cosa que s'adigui més a la teva maduresa que tant t'entestes en demostrar, i per tant et decantes pels llisos neutres. I com no podia ser d'altre manera, vas sempre de negre, considerat el rei dels teus colors. Com dic jo per dins i per fora.

Les persones que m'envolten, ja proven ja, de regalar-me peces de roba de colors. Però jo sé fermament que el meu color és el del dol, i no perquè se m'hagi mort ningú (Déu no ho vulgui). Sinó perquè altra vegada el pretext de la comoditat s'imposa, i donada la facilitat amb que es combina amb les diferents tonalitats, és una aposta segura.

De  vegades em plantejo i no es pas la meva intenció la de ferir ningú, que als països àrabs, aquells més radicals, jo aniria prou còmoda: ben tapada i de negre.

Però fora conyes, que ara mateix el patí no està per bromes en aquelles contrades, diré que malgrat que una mateixa se sap sabedora de la seva anatomía no arriba mai el moment de passar l'exàmen de la conformitat.

Perquè per molt que les dones que hem passat  la frontera dels 40 anem del pal "jo em sento bé, qui vulgui que em miri i qui no, que s'hi foti fulles", no és mai massa el temps que podem dedicar (això quan el tenim esclar) a cuidar-nos i canviar el fons d'armari, com molts dels programes que la TV Merda ens proposa.

Així que sempre ens quedarà l'opció d'anar a la platja de nit, amb l'excusa que amb la claror de la lluna també agafa la morenor!.

Per als qui vulguin passar una bona estona gaudint d'una pel.lícula que parla de les relacions sentimentals, utilitzant el pes com a referent, us recomano Gordos de Daniel Sánchez Arévalo. Pel.lícula candidata als Òscars l'any de la seva estrena, 2009.

The Soylent Green i altres aberracions!

Fa uns dies em va venir el desig de revisionar una pel·lícula que porta per títol Soylent Green, aquí anomenada Cuando el Destino Nos Alcance. Interpretada per un seguit d'actors dels bons, dels d'abans, els de sempre. Charlton Heston, Edward G. Robinson, etc... Amb això no vull dir que els d'ara no ho siguin, però potser per enyorances i records de joventut sempre he sentit especial admiració pels primers, sobretot val a dir, perquè les veus que els han doblat tenien personalitat pròpia.

Doncs el cas és que recordava que era una d'aquestes històries que no em va deixar indiferent, i haig de confirmar que tot i que estèticament ha quedat endarrerida, no m'ha defraudat. Aquest llargmetratge estrenat l'any 1973 intenta reflectir com serà el futur l'any 2022. Probablement pel director Richard Fleisher, deuria ser tota una odissea fer un acte tant costós d'imaginació, però ara a només vuit anys per arribar a la data assenyalada, penso que ben poc en sabien o sabíem aleshores de com seria aquesta època.
 La qüestió és que els encerts de la pel.lícula són que la gent tindrem pocs recursos, en aquell cas s'extrema fins al punt que la gent s'alimenta de productes artificials, que al final són una sorpresa per al protagoniste quan descobreix que estan fets amb cossos humans sense vida. Vull dir dels morts clar!. I aquell qui té la sort de poder fer-se amb un tomàquet, una patata o fins i tot un bon tros de bistec, ha de pagar-ho ben car, i anar d'estraperlista. Les condicions de vida d'aquella  societat distòpica són terribles, però no pas gaire diferents a les que tenim ara. I el que em va cridar l'atenció és el tractament que reben les dones, les que no formen part dels marginals, i ni estan casades ni són mares de família i que pertanyen a una classe social més elevada. Perquè passen a ocupar pisos buits, formant part del mobiliari d'aquest, tal és així que se les anomena Moble. Sí, sí, i la seva missió es acontentar al llogater que entra a l'habitatge, tot preparant-li el menjar, les reunions socials, o el que sigui, deixant al seu caprici el dret de follar-se-la quan li vingui de gust. Bé, No sé pas quin tipus de trauma deuria tenir  aquest director amb les dones de la seva vida (si és que en va tenir cap) per mostrar la figura femenina d'aquesta manera, però el cas és que mirant la pel·lícula fredament, malauradament ens acosta bastant a la nostra realitat. 

No sóc tremendista però cada cop més me n'adono que el futur per molt color verd que alguns hi vulguin posar, no deixo de veure'l negre. 

Objectes perduts no identificats!

És cert que a mi no m'han clavat literalment un ganivet per l'espatlla, com també és cert que metafòricament me'n deuen haver clavat uns quants. 
El cas és que l'altre dia a mitjanit, em vaig despertar amb molèsties a l'espatlla, quan de sobte en treure'm la samarreta de dormir, me n'adono que hi porto enganxada una piruleta. La meva reacció automàticament va ser d'alleugeriment, però per altra banda de fàstic.
A veure anem a pams, que et surtin mitjons alhora de fer el llit és una cosa que pot passar i en el llit dels nens fins i tot freqüent, però clar que et trobis objectes perduts com el que em va sortir a mi, ja comença a fer-me dubtar de la meva capacitat organitzativa amb les criatures. Ben mirat sí que havien estat jugant al meu quarto, però d'aquí a mig menjar-se les gominoles al meu llit hi ha una gran diferència. D'ençà de l'altre dia que ara ja tremolo quan m'haig d'enllitar per por al què hi trobaré.
Però la pregunta real és, quan temps em queda d'haver d'anar darrere dels meus fills, recollint-lis tot el que ells van deixant, a mesura que van passant per totes les cambres de casa nostra?
Que si arriben i les sabates volen pel menjador, que si dinen i les molles que cauen a terra allí es queden, que si la pell del plàtan la deixen damunt la taula (no sé si es pensen que ara em dedico a pintar natura morta?). I de coses en tenim per parar un carro!. Per sort he aconseguit que el pipí el facin al forat on toca i després abaixin la tapa del WC, cosa que agraeixo, ja que quan vaig de vegades a algunes cases i em trobo que la deixen oberta i ben aixecada com si allò s'hi hagués de ventilar, confesso que em fa una mica d'angunieta. I consti que no sóc cap obsessa de la neteja però m'agrada tenir i mantenir un cert ordre que fa que la convivència sigui més portable i suportable entre tots nosaltres. Però darrerament amb el meu fill gran especialment, lliuro una batalla diària i esgotadora per fer-li entendre que ja no per egoisme meu, sinó que si m'ajuda amb les seves coses, potser li podré dedicar més temps, en comptes d'estar amunt i avall del pis endreçant les engrunes deixades per la Fada, de Charles Nodier, segons explica al seu llibre. Només el consol de creure que és la preadolescència el que el fa ser més norriet, em fa tenir l'esperança d'un repte que amb el temps aconseguirem. Val a dir però que ara a canvi de jugar una estona amb l'ordinador es fa càrrec de la seva habitació. Espai que comparteix amb el petit, que pel contrari per tal d'endreçar-ho tot és capaç de deixar els superherois dormint a la nevera. Ja és ben cert, això que es diu que cada fill és un món per molt que hagin sortit dels mateixos pares.

MARES!

Sé que ja ha passat, però no vull deixar de parlar de la celebració del Dia de la Mare.

Què se suposa què celebrem? Que som mares. 

I això ja és motiu perquè una mena d'imant ens uneixi sota una mateixa condició. I d'aquesta manera ens fem costat totes, conegudes i desconegudes, properes i llunyanes.
Amb la primera llum del dia, ja comences a rebre tota classe de felicitacions: divertides, gràfiques i aquelles tendres que de llargues mai s'acaben, i que depenent del ball d'hormones que tinguis en el moment de rebre-les et fan fins i tot tenir ganes de plorar.

Perquè en el fons tots aquests missatges no deixen de ser un reconeixement a una tasca que mai de la vida, es podrà valorar en tota la seva dimensió.
És cert que nosaltres en podem ser conscients, però no ens enganyem, la majoria de les nostres parelles, amb el pretext de ser un desig per la crida de la maternitat, no consciencien que de vegades pot arribar a ser més dur aquest treball, que molts dels que realitzen ells fora de casa.
Així doncs he volgut fer la meva aportació personal amb un seguit de frases donades per situacions que sorgeixen al llarg de la nostra infinita jornada laboral. Que de ben segur, alguna de vosaltres compartirà.

Qui fa dormir els nens?, qui escolta la seva respiració mentre dormen?, qui s'aixeca quan tenen malsons?, qui els prepara la roba per demà?, qui els desperta amb tendresa cada matí?, qui els hi dóna l'esmorzar?, qui revisa les motxilles?, qui els porta a escola?, qui els recull?, qui insisteix que es posin els abrics quan fa fred?, qui segueix la rutina i els horaris?, qui prepara els aniversaris?, qui es preocupa dels regals?, qui ha sortit per comprar-se roba i ha tornat a casa només amb roba per ells?, qui canta amb veu baixa les cançons del festival de nadal?, qui repassa els exàmens?...... Qui sap quan estan malalts amb una simple mirada?, i quan estan tristos?, qui sap de qui s'enamoren?, i qui els hi ha trencat el cor?, qui sap el que els fa fràgils?, qui faria sempre d'escut per ells?, qui sap els seus desitjos?, i les seves pors?, qui sap els seus somnis? I així em vénen mils de preguntes al cap, però totes amb una sola resposta: LA MARE.

Des que saps que estàs embarassada ja pateixes perquè tot vagi bé, perquè la criatura arribi a terme, perquè no hi hagi complicacions el dia del part. I des del dia que neixen saps que l'aventura acaba de començar, i any rere any desitges que no s'acabi perquè en el fons sents que qui ha donat sentit a la teva vida són els teus fills. I tu, només tu, voldràs posar el punt final de la teva història, esperant tenir prou edat per a saber que ells comprendran que has acabat un cicle, però que el seu ha de continuar.

Perquè cada dia, és el dia de la mare. A totes FELICITATS.

Divines vacances!

I ja hi tornem a ser.

S'han acabat les tan esperades vacances de setmana santa, i una es planteja... realment han estat vacances? Serà que sí, si tenim en compte que no hem hagut d'anar amb horaris escolars, però per la resta a mi que em perdonin, però la meva vida ha continuat sent el que era, un deixo d'estar aquí per estar allí. I això que comporta realment?, bé doncs que les tasques rutinàries les continues fent, però en un altre espai. Ja marxes procurant deixar-ho tot recollit i net per allò que si t'entren com a mínim, que els lladres no puguin dir que la casa era bruta! I quan arribes al lloc on suposadament gaudiràs d'un temps on et podràs rascar la part del cos que et faci més ràbia, amb el rotllo que està ple de pols pel temps que ha estat tancat, et dediques a netejar i condicionar-ho tot per tal que l'estança aquests dies sigui el més agradable per a tots, conscient que amb la canalla no et durarà bé ni els 10 minuts posteriors als que hagis finalitzat les tasques.

I jo, que darrerament crec que hauria de fer un curset de gestió del temps, encara no prou enfeinada he decidit treure el bolquer al meu fill petit, que ja sé que era hora, però que voleu que us digui, a una certa edat hi ha coses que fan molta mandra. Però el cas és que el xiquet ho ha agafat amb ganes, tal és així que els dos primers dies no ens hem mogut pràcticament de la comuna. I ha estat un joc divertidíssim segurament per ell anar corrents des de qualsevol cambra del pis al lavabo, tot teatralitzant la situació. Jo entre tantes corredisses he acabat amb un esquinçament al peu. S'ha de ser del gènere, però ja us podeu imaginar que el control d'esfínters ha estat una novetat enmig de tanta monotonia.

I vet aquí que després de l'empatx corresponent de mones (això en cas que hàgiu aconseguit posar-vos d'acord amb els padrins i les padrines per tal d'aconseguir aquests pastissos tan tradicionals en aquestes dates) i havent tornat a la quotidianitat de casa, m'assec a treballar a l'estudi i amb el silenci trencat per la respiració dels qui ja dormen, prenc consciència de la relativitat del temps.

* El vídeo de l'inici de la pàgina és un trosset d'una pel·lícula titulada Shirley Valentine. Per a qui vulgui veure que les dones generalment (ja sabem que hi ha excepcions) sempre hem fet el mateix, tot i que  us recomano que la veieu tota sencera.

Presentacions i Emocions!

L'aventura de fer alguna cosa que pot arribar a la gent sempre és emocionant. Si més no, és com ha estat la meva col·laboració en el còmic d'Olga Resina Pelfort, Sergio Pérez Moya, i una servidora, editat per Ooso Còmics.

Després de compartir nits de vetlla amb ells, mitjançant les xarxes socials i treballant a hores intempestives, hem presentat el Supercatalà. Diari d'un català indignat.
No cal dir que el títol per si sol dóna pistes més que evidents de què va aquesta novel·la gràfica. Però per si algú encara no ho té clar, diré que és un noi de vida normal i corrent, que tot i amb una carrera (estroncada perquè actualment la investigació és per als governants l'últim cagalló de la tira) s'aficiona als còmics per tal de donar sortida als seus artefactes robòtics, i ell mateix fart de la situació socio-econòmica que estem patint, acabarà convertint-se en un superheroi, protagonitzant la primera de les seves aventures, fent de la indignació l'acció, en aquest cas contra el poder financer.
I fins aquí el resum d'aquesta primera història del nostre personatge, que esperem que n'esdevinguin una rere l'altre, amb més temes pendents de resoldre, que no cal dir que en tenim per parar un carro!

I vet aquí que hem començat a fer les corresponents presentacions i clar, jo que des que he passat la frontera dels quaranta tinc les emocions a flor de pell, confesso que he patit nervis, il·lusió i alegria entre d'altres en aquests actes. Bé fins que han aparegut els meus fills, que tot i estar molt disposats a gaudir del moment i sentir-se orgullosos de la seva mare, han dit prou en el moment menys oportú.

Tal com l'últim dia, que mentre el periodista Xavier Grasset ens apadrinava l'acte amb un exquisit savoir faire, el més petit s'atansava a la taula on estàvem tots asseguts i no se li acut altra cosa que cridar: "mama que has vist quin caragolet he trobat a la terrassa?". Jo que per despistar no li vaig donar contesta l'única cosa que vaig aconseguir va ser fer-lo cridar més alt, repetint la mateixa pregunta fins que son pare es va adonar de la situació i el va venir a buscar. I no només això sinó que en acabar quan la gent demanava la seva dedicatòria ja em veieu escrivint amb una mà, mentre amb l'altre aguantava les bestioles que sense miraments acaparaven l'atenció dels assistents. Així queda palès que de vegades no cal muntar cap circ perquè t'en sortint els nans. 

Jo per si de cas ja m'emporto la carpa!.

Quin divertiment!

No em fa res sentir-me escèptica, diferent o fins i tot mare desnaturalitzada, quan es tracta d'anar al parc amb els nens. Aquest és un fet que em causa un estrès físic i emocional molt per damunt de les expectatives pròpies.

Ja surts de l'escola amb aquelles bestioles anomenades fills, que sembla que surtin dels "encierros" dels "San Fermines" quan deixen anar els toros!.

I tu que has planejat una estada idíl·lica al parc amb ells, jugant tranquil·lament amb el cubell i les pales a la sorra, o gronxant-los mentre escoltes bellugar els arbres, et trobes que la crua realitat és una altra: ni portes cubell ni pales, ni gronxes tranquil·lament als nens, sentint la brisa a la cara. 

El que sents és una cridòria desfermada, provocada per tota la canalla que entre corredisses bramen, com si estiguessin sols al món. I mentre vas mirant que el gran, que comparteix pilota amb els imitadors de Cristianos i Messis, conscient que ell s'hi esforça però en el fons saps que mai no es classificarà en cap categoria, no es faci mal, no pares de perseguir al petit, que fent-se el gran experimenta pujant i baixant sol pels tobogans que són per nens més grans. I clar patidora que és una, no pot estar asseguda com la resta de mares, que contemplen des de la llunyania amb una desfermada seguretat, com els seus fills desafien sovint la llei de la gravetat.

I vet aquí que intentes mantenir la dignitat entre cares conegudes i no tant, i somrius amb un posat de tòtila que és el que predomina entre la majoria de les mares que comparteixen l'espai lúdic. No cal dir que quan pares l'orella en alguna de les converses, te n'adones compte que la gent té una necessitat desesperada de comunicar-se amb els altres, perquè xerrar ho fan molt, però que els diàlegs tinguin contingut, això ja és una altra cosa.

Per sort sempre ens queda l'excusa d'estar per als petits energúmens, sobretot quan veus que les empentes per aconseguir pujar abans als artefactes que ens ofereix el parc, o mirar de compartir els estris que ha deixat algun dels seus propietaris, poden acabar com el rosari de l'aurora. Moralina: Si estàs al ball, has de ballar! Així que buscarem alternatives.

Medicaments i components!.

Realment memoritzar els noms d'alguns medicaments és un os. No per falta de capacitat, sinó més aviat perquè o bé són d'alló més vulgars o bé perquè són tan enrevessats que resulta impossible recordar-te'n. Sense anar més lluny en posaré d'exemple un que anuncien aquests dies i que té per finalitat fer anar de calces a qui li costa, i s'anomena Micralax Macrogol. I jo que penso... (darrerament ho faig sovint això d'exercitar les poques neurones disponibles) és un avís que el que et pot sortir és abastament més gran del que et puguis imaginar i no patiràs per encertar-la?. 

D'altres en canvi són mega-complicats tipus Atorvastatina , Gemfibrozilo o Enalapril, aquest últim és per a compensar la tensió arterial, pobre del que no se'n recordi quan el vagi a comprar, abans que pugui emetre qualsevol só,  ja li haurà agafat un cobriment de cor.

Amb el que ens ha costat aprendre'ns Ibuprofè i paracetamol!. No podrien ser noms tant simples com Dolorac, que ja tens clar que és per dolors diversos. 

De fet quan mires la composició d'alguns d'aquests productes,  ja directament t'escagarrines!. No saps mai si es millor pendre'ls o morir.

Ara em ve al cap un que el recomanen per reforçar la calç dels ossos, és diu Calcinatal que no sabem sí en fa l'efecte, però que causa una certa impressió quan llegeixes un dels seus components: Esperma de balena, alça!. Ma germana Ceci és una de les usuàries del producte i de moment no fa la pinta de catxalot!.  Però en aquest cas el més preocupant de tot és qui ha estat el fera que ha gosat aconseguir que la balena fes tan amable aportació?, i com s'ho ha manegat?. Ai quines palles mentals, i mai millor dit. 

És cert que la medicina ha evolucionat, gràcies a molts científics. Tot i que  de vegades  tinc la sensació que els que no hem evolucionat al mateix ritme, som la resta dels humans. Perquè sinó és així perquè els hi posen aquests noms tan vulgars als nostres productes que suposadament és vénen pel benestar de la salut?, potser arribarà el dia que algú ens facilitarà la feina. 

Mentrestant donem gràcies a la comprensió dels farmacèutics que amb paciència solen interpretar el que per nosaltres és un altre idioma.

LA PUBLICITAT!

Us heu plantejat mai com deu ser la persona que programa la publicitat a la televisió? Jo ja fa temps que hi dono voltes.

El cas és que tinc comprovat que cada cop que encetem un dels àpats diaris, bé sigui esmorzar, dinar o sopar, coincideix amb un d'aquells anuncis tan horripilants de fongs a les ungles dels peus, o de la porqueria que s'acumula a la boca si no et rentes bé les dents, o pitjor encara, una parella que va calenta i quan es tracta de netejar la cuina es magregen fins a esclatar, (confesso que vaig comprar el producte amb la il·lusió que em passés el mateix, i haig de dir que ni de bon tros va marxar el greix!). I no cal dir el dels condons que ja sé que tractant-se d'això per nassos han de publicitar el sexe, perquè a mi que no em vinguin amb hòsties però això de fer l'amor ja no té ganxo, si més no, és el que ens fan veure, i no vull ser carrinclona, però que aquests anuncis te'ls fotin mentre estàs dinant amb els teus fills petits té molla!.
Que forma part de la vida? és així, però cal que tot això ho programin en horari com ho diré.... diürn? Potser és per això que després les criatures van tan avançades amb certes coses. No m'estranya si resulta que ho tenen constantment present, ja no només per les pel·lícules que lògicament jo no sé a casa dels altres però a la meva ja procurem evitar les que tenen un contingut violent o sexual, però haver-t'ho d'empassar de totes totes quan ens posen publicitat em sembla bastant heavy. 
Així doncs no és d'estranyar que el teu fill quan veu que has comprat unes postres fetes amb pasta follada et miri rient i et digui que la vol provar! I tu li has de fer entendre que és pasta de full amb la que es fan els croissants, però que ningú se l'ha passat per la pedra. O de sobte et fa preguntes que tu a la seva edat no haguessis ni gosat imaginar, tipus: Costa molt de fer això? Com es fa? Ho fas molt amb el papa? I bé jo aquí sí que ja perdo els estreps, què vol dir que ara haig de passar comptes amb el fill sobre quan i on exercito algun dels muscles de la meva anatomia? Va home va!, on anem a parar. Prego a totes les televisions i canals del món que s'ho plantegin a l'hora de programar els anuncis i el contingut dels mateixos. Ja que sinó ja em veig proposant a l'escola una extraescolar sobre els ets i uts de la qüestió no fos cas que no superin les espectatives que els hi hem anat creant.

CACA!

Un fuet amb bacteris de nadons podria suplir la dieta de probiòtics als intolerants als làctics (ACN)

Investigadors de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (Irta) de la Generalitat han obtingut un fuet que incorpora bactèries de l'àcid làctic potencialment probiòtiques. Aquestes bactèries s'han obtingut a partir de femtes de nadons sans, i després de purificar-les, cultivar-les i observar-ne les característiques s'han utilitzat com a cultiu iniciador per obtenir el fuet potencialment probiòtic, baix en sal i en greix, adequat per a persones que no poden ingerir làctics. D'aquesta manera, consumint deu grams diaris d'aquest embotit podrien assolir la ingesta recomanada de probiòtics. Ara, el producte està en la fase d'estudi en humans per comprovar els efectes probiòtics esperats.

Al tanto amb la notícia!!! Això va sortir l'altre dia al diari, i vaig haver-m'ho de llegir dos cops per saber realment que després de tanta parrafada en realitat estaven parlant de Caca!. Pobres intolerants a la lactosa estic convençuda que n'hi ha que preferiran continuar patín els efectes de la llet, que no pas ingerir merda!. Això cas que quan comercialitzin el producte anomenat "fuet", posin els ingredients de què està fet. Pot ser tot un espectacle veure les reaccions dels qui es mirin l'etiqueta dels components, tendència actual de molta gent amb problemes d'intoleràncies o al·lèrgies. Clar que l'empresa que decideixi distribuir-ho haurà de tenir els collons més ben plantats, ja que tot i amb el màrketing i les ganes que hi hauran de posar, no tindran més opció que mostrar l'orígen humà de l'anomenat embotit.

Ai làs, que fort tot plegat!, ja em veig les mares de les criatures a les portes de l'institut (Irta) oferint a bon preu les deposicions fetes pels seus fills. I em pregunto jo, serà caca fresca? és a dir del moment? del dia?. O serà caca congelada?. Ai no ho veig clar això. Començo a pensar que potser hi ha una campanya, ideada per algun geni, perquè la gent sense recursos pugui alimentar-se ni que sigui a preu de.....quisca. 

Perquè no hem d'oblidar que setmanes enrere també al telenotícies informaven dels beneficis de consumir insectes i fins i tot meduses!. Així que prepareu-vos aquest estiu, segur que n'hauràn deixat anar  a consciència d'aquestes bèsties, i encara et diran que ets un privilegiat si et piquen. Potser serà el moment que naltros oferim  el verí a bon preu!. 

Quins pebrots que tenen tots aquests que ens volen fer passar per un cos d'agulla!. Jo amb ells sí que els hi faria menjar merda i de la grossa!. 

Sexualitat!!!.

Les vetllades familiars sempre són engrescadores, les passis amb qui les passis. No importa la quantitat de gent amb qui quedes, sinó la qualitat de les persones amb qui comparteixes un moment de la teva insignificant vida.

L'altre dia sopant a casa l'Eva, vam compartir rialles amb els meus nebots, de vegades ja no cal empassar-se ni una gota d'alcohol perquè la ximpleria ja ve donada per la situació. Doncs estàvem parlant d'amics i amigues, de parelles i de follamics com en diuen també ara, quan de sobte el meu nebot fent-se l'entès en la matèria ens comenta que hi ha una nova postura per practicar sexe anomenada Miner. I ell què en sabrà d'això!, encara que sigui un adolescent amb un gran poder d'imaginació i un entusiasme desmesurat per saber més d'aquest tema, només té 14 anys. I clar sa mare i jo que només ens portem encara no un any, ens vam mirar estranyades de la nostra ignorància a la vegada que amb una sensació de carrinclonisme clàssic i avorrit. Vam comentar la diversitat de postures que es deuen inventar intentant no copiar gaire les ja consolidades per tantes i tantes generacions. Ens vam deixar portar somniant miners (no els que van a la mina de veritat que pobres ja fan prou jugant-se la vida) dels que podrien formar part de qualsevol grup de boys, de qualsevol show o acomiadament de soltera. I fins i tot en plena bogeria vam escenificar l'entrada triomfal d'aquest espècimen amb la seva suor enganxada a la pell i marcant els abdominals igualment suats acompanyats d'eròtics moviments amb pics i pales, quan tot d'una la meva neboda que està dotada d'una extraordinària maduresa poc freqüent a la seva edat, (18) i amb una veu com si fos la de la saviesa rectifica al nen tot dient-li Missioner, és el Missioner. I així com si ens avoquessin una galleda d'aigua freda, i haguéssim intercanviat els papers, les dues germanes ens la vam quedar mirant, intentant dissimular la nostra admiració pel seu coneixement. I un cop més es confirmava que per molta fantasia que els més joves hi vulguin posar, les tradicions continuen imposant-se a la modernitat. D'aquesta manera vam congratular-nos pensant que no estem tan desfasades i que no cal pensar que ens hem quedat fora de circuit. Perquè tot plegat per molta frontera dels 40 que hàgim passat no ens hem d'acomplexar, ja que l'experiència que hem adquirit al llarg d'aquest temps ens fa coneixedores de moltes de les coses que hi ha al món.
Això sí cada cop estic més convençuda que el millor home que pots trobar a la teva vida, ets tu mateixa, tal com diu la Sílvia Soler al seu llibre  39 + 1.

Per cert aquí teniu l'enllaç a un vídeo de Magic Mike, una pel·lícula que va de la vida de diversos strippers, on hi trobareu de ben segur el nostre miner. No és una gran pel·lícula, amb un gran missatge ni unes grans interpretacions. Això sí us hi podreu recrear la vista tan com vulgueu.
http://www.youtube.com/watch?v=8AnW97qET4E

Els timadors!.

Ahir vaig fer meva la frase que diu, que allò que és econòmic resulta car.

Mengem barat perquè hem hagut d'ajustar el nostre pressupost i amb tanta marca blanca veurem si al final no acabem com els colors de l'arc de Sant Martí!.  Ja procurem no emmalaltir no fos cas que hàgim de comprar els medicaments receptats, això sempre i quan, t'entri pel seguro, perquè si no és així ja has begut oli, probablement la recepta et caducarà esperant a ser utilitzada, llàstima que aquesta no s'hi pugui asseure!.

Jo mateixa ahir vaig haver de comprar a la farmàcia unes gotes pels ulls que en diuen llàgrimes artificials, i no vegeu si em van rajar les meves quan em van dir el preu, de poc que no les torno demostrant-li al farmacèutic que ja no les necessitava, però és clar tampoc cal anar ensenyant el cul, per tot arreu. I parlant de culs, després me'n vaig anar de pet a un supermercat que està molt de moda ara, (i per cert que d'aquest n'han proliferat molts amb poc temps, no sé jo si serà per la facilitat en què es rumoreja que han aconseguit els terrenys) per comprar quatre coses que em feien falta; paper higiènic, sucre, llet i uns salvaslip. Les dones ja ho tenim per la mà això de comprar-ne, però entenc perfectament que el nostre marit, company, parella o amic s'acolloneixi si ho ha de fer, perquè l'assortiment que hi ha d'això és molt superior a les tipologies del cafè, i mira que n'hi han!, ara ja només faltaven les capsuletes. Però bé el cas, és que miro marques, preus i òbviament els ulls se'm claven a les que hi posa salvaslip clásico a un euro. Jo com no podia ser d'altra manera m'hi vaig llençar al damunt, com qui agafa l'última barra de pa del forn. Així que satisfeta me les emporto a casa. I avui quan les he estrenades que us haig de dir... que ni el cul de la meva preciosa neboda s'hi podria ajustar, i això que la nina té només 4 anys.
Per Déu nostre senyor, com s'atreveixen a enganyar-nos de tal manera. Quan ho he vist he hagut de tornar a llegir la capsa perquè m'he pensat que després de 20 minuts intentant triar, potser encara m'havia equivocat i me n'havia agafat d'aquells per posar al tanga, però no ha estat així. La vista no em va traicionar Salvaslip clásico ben clar que ho diu. Au, ara vés i fota't, que perquè em tapin una mica me'ls hauré de posar de dos en dos. Ja ho veieu, més ràpid que els gastaré i més aviat que me n'hauré de comprar uns altres.


Tinc una amiga que és metgessa i us en faríeu creus del que m'explica, els treballadors de ras, hi van gairebé amb els membres amputats subjectats per simples tiretes o venes, tot per no perdre la remuneració de la jornada laboral.

Ai làs! i després ens horroritzen les pel·lícules Gore!. Sí el que fot fàstic de veritat és el que li està passant a molta gent, pel simple fet de viure.
Però què hi farem? els que anem justos de diners no tenim alternativa, ens tenen ben agafats pels ous. Això sí pobrets però alegrets.

TREBALL NOCTURN

La idea d'aprofitar les nits per a fer alguna cosa de profit (no cal malpensar, em refereixo a treballar), ha estat un dels meus propòsits diaris des de fa anys. Peró la son no m'ho ha permès, ja se sap amb dues criatures acostumades a adormir-se amb la mare i sense tenir jo la capacitat per desdoblar-me, la cosa ha estat ben difícil, més aviat com deia o diu el nostre benvolgut pallasso Tortell Poltrona, amb aquell magnífic circ de puces, ha resultat un "difícil exercise". 

Però ara no fa pas gaires dies parlant amb una coneguda que es troba en una situació familiar semblant, em va comentar que portava un mes treballant de nits. I consti que no fa de Pepa! es diu Olga, i més aviat es dedica a les arts gràfiques, és creadora de còmics, i ran d'un encàrrec per part d'una coneguda editorial, s'ha hagut de treure hores de son per dedicar-les a pencar, això sí, a base de cafès. Així que després d'aquella conversa em vaig plantejar que potser li hauria de seguir l'exemple i provar-ho. Tenint en compte que els meus intents de treballar en horari diürn han estat un fracàs, perquè jo no sé les dels altres, però les meves criatures quan s'ensumen que sóc a l'estudi ja els hi falta temps per a ser-hi. I quan no hi ha hagut baralles entre els nens per triar entre Bola de Drac o Merlín el Encantador ignorant-me completament, m'he trobat al petit intentant arrancar les peces del teclat, i quan no, he hagut de seure'm amb tots dos a sobre  (es veu que això de fer servir cadires diferents a casa no s'estila gaire) l' un sobre les cames i l'altre ben enganxat al darrera amb la seva pelvis clavant-se'm a l'esquena, ben mirat aquest també podria resultar un bon número de circ!. I la veritat és que moments d'histèria i cridòria no me'n calen més dels necessaris, que no oblidem que ja tenim una edat i que la paciència és una virtut que defineix al Santo Job, i no una qualitat constant en la resta dels mortals. 

Així que havent posat fil a l'agulla em trobo que els nens ja dormen sols, sense gaudir de la meva companyia i jo estic treballant en hores intempestives, acompanyada del silenci que omple el pis i que només es veu interromput per la respiració dels qui dormen, deixant-me sola a la fi, per poder donar sortida a les meves petites inquietuds. 

Potser tants anys de sacrifici hauran valgut la pena.

Per a aquells que no sàpiguen qui era el Sant Job, aquí deixo un resum que he trobat per google sobre aquest personatge. Confesso que després d'haver-m'ho llegit he decidit treballar més el tema de la paciència.

Según la Biblia, Job era un hombre rico y afortunado: poseía 7.000 ovejas, 3.000 camellos, 500 pares de bueyes, 500 asnos y numerosos obreros, además de una bella mujer y 10 hijos bien avenidos.

Job destacaba principalmente por su gran comportamiento, siempre preocupado por no ofender a Dios. Tal era así que la conducta llamó la atención de Satanás, quien un día le propuso al Señor que probara a su discípulo. El Diablo lo tenía claro: si Job perdía su riqueza y las cosas empezaban a irle mal, cambiaría de actitud y terminaría traicionando a Dios.

Satanás se equivocó: Job superó dificultades de todo tipo -calamidades climatológicas, robos, enfermedades,…- con gran humildad, paciencia ilimitada y fidelidad incondicional.

Dios, orgulloso y agradecido, compensó al santo Job con el doble de los bienes que tenía. Éste vivió una larga vida de 140 años y fue muy feliz.

M'agrada el Nadal!

M'agrada el Nadal....

Així comença un dels poemes del festival de Nadal del meu fill.

Espectacle que per a molts/es és una estona d'histèria col·lectiva, ja que sovint estem més nerviosos els pares per allò que el nen no es quedi en blanc, després d'estar dies i dies assajant a casa, que no pas els protagonistes. I si portes la càmera de fotos i et vols col·locar a primera fila, comences amb timidesa, i acabes perquè t'importen una merda els qui tens darrere per tal d'aconseguir una bona imatge del teu fill. I després de tantes emocions amb les cançons i el poema et veus amb l'obligació de mostrar la teva satisfacció al personal docent de l'escola, no pensessin que ets una mare freda i insensible. I el millor és quan has d'establir conversa amb pares amb qui ensopegues sense voler i amb els que gairebé després de no sé quants anys de veure-us, mai no hi has creuat paraula.

Però tot i així marxes satisfeta i respires profundament perquè saps que comença un parèntesi especial, en la teva vida rutinària.

En aquest moment és quan et deixes portar per la fantasia i t'imagines uns dies plens de tendresa amb els qui t'envolten. Et vénen al cap imatges idíl·liques on planeges amb il·lusió les vacances més esperades per als petits, per allò dels regals i la màgia. I quan ja t'has posseït i el teu cap està ple de postals nadalenques a l'estil d'en Norman Rockwell, apareix un llum vermell (no pot ser de cap altre color) que s'encén al teu cervell i t'avisa que la realitat en aquest cas no supera la ficció.

Aleshores et desinfles com un coc tret abans d'hora i comences a pensar com us ho fareu per anar a comprar els regals sense que els nens se n'adonin. Això comptant que t'hagin ingressat la nòmina a temps, perquè si no ja faràs mans i mànigues!. I com qui té el repte d'acabar un trencaclosques, tu planifiques cada dia festiu: amb qui faràs cagar el tió? amb qui dinaràs el dia de nadal?, amb qui el de Sant Esteve?, amb qui acomiadaràs l'any? i amb qui celebraràs els reis?

Amb el risc que normalment comporten les trobades familiars, en aquesta època de l'any es veuen especialment afectades per la forta sensibilitat entre tots els presents. I tu que no ets practicant, pregues a Déu (és el més adient) que la cosa no acabi amb la fava del tortell al cap del qui no et pot veure, o un tap de cava, disparat amb mala llet et buidi l'ull deixant-te guerxo i marcant així l'inici del nou any.

I, com si el temps s'hagués accelerat, et trobes fent cagar el tió amb els teus fills amb un estrès marcat per la immediatesa sense saber a on has amagat els regals, i corres a escalfar el bastó amb un intent desesperat de frenar els nens que estan desesperats per trobar els regals sota el cul del tronc màgic.

Passades unes hores ja estàs assegut a taula dinant amb la família, amb els nervis d'haver arribat tard per culpa del temps destinat a trobar aparcament. Perquè ja se sap que les multes aquells dies proliferen, fent l'agost dels qui les posen, sense tenir cap indici de compassió en dies tan assenyalats. I així successivament passes Sant Esteve, cap d'any i Reis, a on fins i tot la cavalcada és resolt amb poc més de 20 minuts. I tot ha passat tan de pressa que no has pogut assaborir res del què havies planejat.

Així que ja estàs portant els nens a l'escola i atrapada per la quotidianitat, cada dia ets més conscient que vius la vida dalt d'un tren d'alta velocitat, fent equilibris per no descarrilar en qualsevol tomb.

Una altra vegada, si és que hi és, compraré amb antelació el bitllet per la màquina de vapor. Les carraques velles tenen l'avantatge que ho fan tot més lent.

Ara ve Nadal, 

matarem el gall,
i a la tia Pepa
 li donarem un tall.


Que hi fas aquí Pepa
 que hi fas aquí dalt?
- 
Em rento les mitges
 i el meu davantal, 
per anar bonica
el dia de Nadal.


Per què cantes ara
 si dorm l'Infant?
- Jo canto i refilo 
perquè el dia és gran.
Flor d'un lliri, lliri;
flor d'un lliri blanc.


Ara ve Sant Roc
 matarem el porc 
i a la tia Pepa 
li donarem un poc.




Per cert les Pepes estan de sort, són les que s'ho foten tot!.